"Coco": i Pixar ho ha tornat a fer!

El fet de tenir infants a la família et permet gaudir de l'espectacle en companyia sabent que "la última de Pixar" és una aposta segura. El el cas de "Coco" no ha estat una excepció tot i que aquesta vegada el curt previ punxa de forma alarmant per la seva excessiva durada  i l'absència de la màgia que d'altres curts sempre han tingut.
Miguel és un nen que es vol dedicar a la música malgrat la seva família li té prohibit. Aprofitarà el "dia de los muertos" per contactar amb un rebesavi que havia estat una estrella nacional.
La formula funciona i està fonamentada en una esplendorosa perfecció tècnica que es converteix en un goig visual inesgotable aprofitant una paleta de colors plena de vitalitat que de per sí ja aporta la tradició i cultura mexicana. Un altre dels fonaments és el guió perfectament mesurat pel que fa la seva capacitat d'explicar una història prou rodona i el seu genuí ajustament dels moments culminats i emotius.
Es podrà posar en dubte l'ús indiscriminat dels tòpics més trillats que els occidentals en general tenim de la variadíssima cultura mexicana o la superficialitat amb la que es tracten alguns aspectes, però no podem negar un conjunt carregat d'una lluminositat radiant amb unes quantes fites ben aconseguides. En primer lloc el pròleg que ens situa tota la trama amb una velocitat narrativa envejable i un enginy especial que ens pot recordar l'obra mestra de "Up". També trobarem un tractament ple de creativitat d'un particular món dels avantpassats morts i el seu record. Un tractament adaptat perfectament a un amplíssim ventall d'edats sense caure en un infantilisme excessiu ni en imaginaris tètrics que podríem espantar als infants més tendres. Finalment cal mencionar les encertades al·lusions a personatges cèlebres de la cultura mexicana i que ja s'han convertit en universals (Jorge Negrete, Cantinflas, Frida Kahlo, el Santo o la mateixa Chavela Vargas) acompanyats d'una música ben trobada i que en cap cas resulta excessiva o gratuïta. Sembla ser que a Mèxic s'està convertint en la pel·lícula mes vista de tota la història i que el tractament que se'n fa de tot plegat no ha provocat cap mena de rebuig.
Una obra rodona que malgrat emfatitzar un missatge d'unitat familiar molt bregat sap trobat els elements essencials de la temàtica sense caure en el simplisme, aconsegueix un guió i un ritme que no decauen en cap moment i es converteix en un producte d'entreteniment sense escletxes. (7,5/10)

"El sacrificio de un ciervo sagrado": el destí i la supèrbia

Fa tres dies que he vist la pel·lícula i em proposo a escriure amb temps per endavant per intentar dir alguna cosa interessant al voltant de la darrera entrega del torbador Yorgos Lanthimos.
La primera prevenció ha de ser molt clara: la peli ens farà patir de forma reiterada i insistent alhora que plantejarà preguntes directes i crítiques als fonaments més "sòlits" del que anomenem societat occidental amb el seu model de família inclosa.
Steven i Anna són un parella amb dos fills adolescents amb una vida aparentment modèlica: professions exitoses, preocupats per una educació modèlica dels fills i amb una relació distant però normalitzada. Dins aquest univers particular i carregat d'hipocresia apareix en Martin: un noi jove i orfe de pare al qual l'Steven acull. A partir d'aquí la pertorbació va en augment i es planteja el desenllaç d'una forma tràgica dins un dilema macabre.
Estem davant un estil inclassificable per la seva gèlida impersonalitat dels diàlegs i la successió d'escenes entre surrealistes i absurdes a l'espera dels desenllaç final que no acaba d'arribar. La voluntat provocadora i plena d'un desassossec profund s'aconsegueix al transmetre una sèrie d'interrogants que t'enganxen i no t'abandonen. L'home modern i asèptic està pecant d'arrogància al desafiar el destí en voler convertir-se en amo i senyor de la seva vida? (en aquest sentit es pot llegir l'obra "Homo Deus"). Hem convertit l'existència en un pelegrinatge insuls i hipercontrolat deixant de banda l'atzarós esdevenidor?. En definitiva, estem provocant els Deus en un intent d'ignorar-los?. Segurament que vosaltres sortireu amb d'altres preguntes que facin que la peli vagi creixent amb els dies i s'instal·li dins la memòria de forma aclaparadora. No era aquesta la funció de l'art anant un pas més enllà que la simple recerca de la bellesa?
Si a "Langosta" hi havia un cert humor negre aquí es perd completament per copejar-nos amb una dura tragèdia embolicada d'un prodigui estilístic i de tècnica que alguns crítics comparen amb Haneke o Kubrick: enquadraments perfectes encara que siguin en visió panoràmica o plans seqüències que ens recorden al "Resplandor" o "2001...". Tot plegat ajuda a no fugir de la butaca davant el desplegament d'impersonalitat i manca d'empatia d'uns personatges perfectament interpretats malgrat la seva evident dificultat.
Una pel·lícula que a pesar de transmetre cinisme sense contemplacions per mostrar-nos el costat més fosc i tràgic de la nostra societat i de l'existència ens atrapa amb una elegant perfecció que la converteixen en una d'aquelles obres que deixen una inquietant petjada. (8/10)

"El autor": voler és poder?

A "Canibal", la darrera obra del director, deia que transmetia angoixa vital al voltant d'un tema tan universal com l'amor. A "El autor" també agafa un tema plenament global i ens mostra en la figura del nostre protagonista Àlvaro l'encarnació del desig obsessiu d'arribar a ser alguna cosa, en aquest cas escriptor d'èxit, i la creença que la voluntat i la insistència aconseguiran l'objectiu proposat.
Amb un relat despullat de qualsevol ornament el nostre protagonista se separa de la seva parella i deixa la feina per dedicar-se en cos i ànima aconsellat pel seu professor d'escriptura a la feixuga tasca d'enfrontar-se a una pantalla en blanc. Una obsessió que el portarà a buscar en els veïns de la seva escala aquelles històries reals i vitals que intentarà plasmar dins el seu relat.
En en el camí per "contar una història" anirà ficant el nas cada vegada més en la vida dels seus coneguts per tal de provocar algun fet interessant de ser escrit. Es tracta del camí d'una quimera que farà que la realitat i la ficció trenquin les seves fronteres per convertir l'obsessió en gairebé bogeria.
El grups d'actors està a una alçada a tocar de l'excel·lència. El Javier Gutierrez se'n surt perfectament en un paper gens fàcil. L'Antonio de la Torre demana més minuts i l'Adelfa Calvo es converteix en la sorpresa roba-escenes d'un portera que es menja la pantalla.
El resultat de tot plegat és un drama intimista narrat de forma punyent i atrevida amb unes formes elegants i subtils per aconseguir enganxar-nos a base d'un ritme intens i una ironia intel·ligent. Una proposta peculiar que consolida al director Manuel Martin Cuenca com una de les aportacions més interessants i amb marca pròpia dels darrers anys del cinema espanyol. (7,5/10)

"Tierra firme": lligams vitals

Una parella de lesbianes atansant-se a les quatre dècades d'edat i que viu en una barcassa a Londres s'enfronta sense massa unanimitat a la decisió de tenir una criatura. Les acompanyarà i ajudarà en Roger, un amic arribat des de Barcelona.
Si us va agradar "10.000 km" de ben segur que "Tierra firme" també ho farà. Personatges vitals, veraços i emotius que s'enfronten a un episodi de la seva vida d'una forma equilibrada i sense defugir en cap moment la responsabilitat que comporta aquesta decisió. Una responsabilitat i consciència que no es dona en molts casos entre les parelles heteros. Però això són figues d'un altre paner.
El director aconsegueix captivar-nos en la seva exposició d'emocions intenses i sense ornaments amb les seves intimitats perfectament creïbles i carregades d'un humor innocent. Des d'una aparença senzilla i en una ambientació casolana se'ns mostra un episodi d'una transcendència vital inqüestionable sense que en cap moment es caigui en la pretensiositat o l'alliçonament pedant dins una comèdia dramàtica que no defuig en cap moment l'amargor amb les seves tensions corresponents.
El trio de personatges interpretats per la parella de 10.000 Km,  una Natalia Tena i un David Verdaguer que mantenen una química envejable,  acompanyada de una Oona Chaplin  notable es conformen en un triangle fraternal indestructible carregat de matisos i amb una delicadesa sorprenent per la seva habilitat de no semblar forçada en cap moment.
Un guió i una direcció que es conjuminen perfectament aliats en la tasca plenament assolida de expressar tot allò que volen transmetre a partir d'una riquíssima diversitat per tal d'afrontar l'amor, la maternitat o la mateixa amistat. Una pel·lícula que il·lumina sense caure en l'optimisme insuls i que flueix per aigües inestables per mostrar que la fermesa es troba en els lligams que lliurement establim entre nosaltres mateixos. (7/10)

"The deuce" (TV): un regal a foc lent

Al Nova York dels anys 70' s'acumulava la brutícia, els negocis d'una màfia en expansió, la prostitució, la corrupció policial i el naixement de la industria del cinema porno. Un univers paral·lel de baixos fons i espavilats que només David Simon sap retratar de forma panoràmica i coral. A l'espera de properes temporades aquest geni ens regala una primera a mode d'introducció que únicament serveix per despertar la gana i deixar unes quantes portes obertes pel futur.
A partir d'un trio de personatges centrals se'ns van mostrant els diferents quadres que formaran la composició. Vicent Martino i el seu germà bessó Frankie (interpretats per un James Franco destacat) són socis en un bar de nit pel qual circulen els més diversos personatges i es conforma en el centre que lliga totes les trames.  La Candy (amb una Maggie Gyllenhaal superba) ens mostra la cara més amarga d'una prostitució d'unes noies explotades amb una violència extrema i diària pels seus xulos malgrat ella  manté la seva independència sense un "protector" i és la que se'n adona més aviat del negoci que pot suposar l'explotació de pel·lícules de sexe explícit.
De forma equilibrada i amb la sensació que "no passa res" es manté un ritme particular i propi amb el qual es van dibuixant els universos peculiars dels mafiosos en expansió amb tentacles diversos, dels policies lligats de peus i mans per la corrupció dels seus superiors i dels xulos dins una estètica ben particular i ostentosa. Tot plegat per formar un conjunt ple d'una riquesa de matisos, amb una ambientació detalladíssima i que aconsegueix amb un mestratge envejable el to de tragèdia humana carregada d'un fatalisme imparable amb una emotivitat intensa i ajustada.

Personatges i personalitats totes elles ben perfilades i fortes ens van passant per davant els nostres ulls dins escenes plenes de riques converses que sempre aporten sentit i mai estan de més. Escenes carregades d'un realisme creïble a la recerca d'un treball proper al periodisme atent al detall i amb una voluntat explícita de convertir-se en un referent encara que s'hagi d'esperar uns anys tal i com ha passat amb les memorables "The Wire" i "Treme". Per cert, "Show me a hero" també va pel camí.
La recomanació és imperativa per una sèrie que es podria arribar a convertir en l'obra de referència del Nova York dels anys setanta. La segona temporada l'esperarem amb delit. (10/10)

"The square": dilemes punyents

Si entres a una exposició i et donen a triar entre la porta dreta si confies amb la gent o la porta esquerra si no ho fas segurament te'n aniràs per la dreta. Si a continuació et diuen que deixis la teva cartera i el mòbil al terra a la vista de tothom potser dubtaries molt o directament no ho faries. "The square" va d'això; valors propis de la modernitat i de les societats benestants occidentals on sembla que estiguin plenament acceptats però que a l'hora de la veritat i de la pràctica quotidiana l'edifici trontolla de forma alarmant.
El nostre protagonista és conservador d'un prestigiós museu d'art contemporani que està a punt d'inaugurar una exposició sobre l'altruisme i els valors socials que cal preservar. Christian és una persona equilibrada, feliçment separat amb dos fills i que, aparentment, practica la solidaritat (te un cotxe elèctric, dona almoina al necessitats,...). Les coses s'enreden de forma inquietant a partir del robatori del seu mòbil i de la provocadora campanya publicitària de l'exposició que està a punt d'inaugurar-se.
El director Ruben Östlund ja va iniciar aquest camí a la interessant "Fuerza major" on posava al centre de la trama els valors familiars. Ara amplia el focus als valors socials més acceptats i gairebé indiscutibles. La fraternitat  i el respecte de la llibertat dels altres s'ubiquen dins escenes d'un humor hilarant per mostrar la hipocresia i el cinisme d'un entorn social ofegat per les aparences en lloc de dur a la pràctica real tot allò que tant presumeix defensar. Conductes esperpèntiques portades fins a límits d'un absurd que ens copeja el ventre perquè ens insinua directament si nosaltres mateixos actuaríem o hem actuat igual. Una insinuació que angoixa i si no ho fa el problema seria molt pitjor. Situacions enginyoses que es van succeint sense massa lògica dramàtica i s'allarguen en excés per deixar ben clar el seu patetisme. A més a més, el nostre personatge principal acaba, malgrat el final que l'humanitza, amb un perfil excessivament pla i senzill. Dels secundaris també ens queda la mateixa impressió.
Pel·lícula que, malgrat les mancances apuntades,  aconsegueix el propòsit de llençar uns quants míssils a les línies de flotació de tota una sèrie de valors socials embolicats en el cel·lofana daurada d'un fariseisme que viu en un món on preval més la façana que l'exercici real d'uns ideals socials més necessaris que mai (6,5/10)

"El tercer asesinato": quina és la veritat?

M'animo a entrar a la sala recordant el bons moments que m'ha fet passar el director Hirokazu Koreeda amb una entranyable "Kiseki" i unes destacades "Da tal padre tal hijo", "Nuestra hermana pequeña" i "Después de la tormenta". El director abandona definitivament l'àmbit familiar i les seves xarxes de relacions per delectar-nos amb una intriga judicial digna i que no deixa indiferent.
El dilema és profund i directe. En un judici es tracta de buscar la veritat absoluta al preu que sigui o simplement se'n vol trobar una de parcial que ens serveixi per dirimir la culpabilitat i per continuar en un equilibri inestable permanent amb les consciències ben tranquil·les?.
A un conegut advocat li toca un judici aparentment molt senzill. Misumi és un assassí reincident que accepta la culpabilitat i totes les proves apunten en aquesta direcció. A mida que es van investigant l'entorn i el passat del presumpte culpable es va descobrint que hi ha aspectes ocults que poden decantar la sentència i evitar la pena de mort.
Amb un ritme i un guió ben lligats van apareixent nous aspectes de la investigació que li donen complexitat i enreden allò que havia de ser una trama lineal i clara. La pregunta del títol s'acaba convertint en una autèntica obsessió per tal d'arribar a un final que tampoc és aclaridor del tot. En aquest fet rau la grandesa de la pel·lícula: la veritat acaba sent una mica aquella que volem que sigui evitant moltes vegades el que seria un mal irreparable en el cas que ens enfrontéssim a la forma més despullada.
Cinema impecable i elegant que s'acompanya d'unes interpretacions perfectes que mantenen un nivell notable durant les dues hores llargues de metratge. Escenes que podrien convertir-se en soporíferes ens enganxen per la seva composició, la seva fotografia i uns moviments de càmera suaus i estudiadíssims. Cinema d'un director expert que està definint un estil propi de forma impecable. Cinema pausat i sense estridències innecessàries, centrat en tot moment en la trama i els personatges mostrant-nos una riquíssima complexitat carregada de matisos. Cinema que pregunta en lloc d'intentar mostrar un únic perfil d'una veritat polièdrica. Cinema a la recerca de dilemes existencials universals i que agraïm per l'oportunitat que ens dona de participar-hi evitant en tot moment l'alliçonament castrador. (7/10)

"En cuerpo y alma": somnis, solitud i amor

Maria i Endre treballen en un escorxador de vedells. Ella acaba d'arribar per fer de supervisora. És metòdica i gens sociable. Ell és el cap de personal amb una maduresa vital plena d'experiència i fracassos. Ell té un braç totalment paralitzat i ella té una variant del que sembla síndrome d'Asperger. Tots dos viuen sols, estan literalment connectats pels seus somnis i ho descobreixen casualment amb la visita d'una psicòloga a l'empresa. A partir d'aquesta situació realment sorprenent la seva vida prendrà un rumb que els convidarà a aprofitar aquesta fascinant coincidència.
"Una història d'amor com qualsevol" podreu pensar de primeres. "Dues ànimes perdudes que connecten d'una forma més o menys estrafolària i llestos". Efectivament es podria haver convertit en un producte insuls i tòpic si no fos pel mestratge i la forma amb la qual se'ns presenta tot això.
D'entrada tot succeeix en un entorn on preval la raó mecanicista i higienista. Un escorxador on tot està perfectament dissenyat per assistir a la mort animal i el seu esquarterament. Cossos sangonents que donen feina a un conjunt de persones que ens van mostrant el més profund de la seva ànima. Acompanyant la trama principal en la qual es barregen de forma genial la insulsa vida diària del dos protagonistes amb les seus somnis connectats i lluminosos se'ns presenten també les cares fosques i amagades de l'hipòcrita, el corrupte (a tot arreu hi ha un corrupte!) o el fatxenda. Ningú és el que aparenta. O dit d'un altra forma: tothom amaga un altra realitat darrera un estereotip.
Els nostres dos protagonistes han de lluitar "per tal que els seus somnis es facin realitat" i literalment deixin de somiar. Davant una realitat asèptica i mancada de màgica fascinació emergeixen dos personatges que connecten malgrat estiguin situats al límit de la tragèdia i la soledat malaltissa.
La sobrietat de les imatges i els diàlegs contrasten amb l'aparició amb esforç i patiment d'un amor que no es pot ignorar de cap de les maneres. Un contrast que por semblar fins i tot gèlid però que aconsegueix capturar moments i experiències realment fascinants quant s'arriba a donar sentit a tot plegat. Realisme màgic d'un cinema carregat d'un romanticisme fantasiós que connecta amb l'univers emotiu de l'espectador. Bé, en el meu cas ha estat així i ho vaig gaudir intensament. Digueu-me babau si voleu. (7/10)

¡Lumiere! comienza la aventura: homenatge als pioners

Si a algun amant de l'esport, que va aparèixer en paral·lel al cinematògraf, li dieu que pot anar a un estadi a contemplar el primer partir de futbol de la història o al primer Tour de França segur que s'hi abocaria amb delit. Doncs estem en el mateix cas pels afeccionats al cinema. A "¡Lumiere! comienza la aventura" és fa una selecció de 114 pel·lícules del dos germans sobre un total de més de 1400 que van rodar ara ja fa més de 120 anys.
Thierry Frémaux, director de l'Institut Lumiere de Lyon i delegat general del Festival de Cannes, fa la selecció i posa la veu d'un documental de formes totalment ortodoxes dividit en parts temàtiques que li donen una mínima coherència a falta de trama.
Els comentaris desprenen una admiració raonada per cadascuna de les pel·lícules de 50 segons, la tècnica del moment no permetia més, que es van mostrant per deixar en evidència que els germans Lumiere, a més de ser els inventors del aparell, eren uns excel·lents directors que van arribar a dominar l'enquadrament, la tensió dramàtica o la situació de la càmera. Uns artistes amb totes les lletres, vaja.
La qualitat del material que es mostra després d'una acurada restauració de cadascuna de les cintes ens permetrà comprovar el mèrit d'una tasca innovadora que s'acabaria convertint en un dels fenòmens socials més importants del segle XX i en el que anomenem merescudament setè art.
No estem davant d'una pel·lícula, estem davant d'un homenatge als pioners que van tenir l'atreviment i el mestratge per tal que la màgia del cinema es possés en marxa. Feu-vos el regal d'anar a veure aquest document i aprofiteu per mostrar un sentit agraïment. (8/10)

"El último traje": memòria íntima, memòria històrica

Abraham és un home de 88 anys, viu a Buenos Aires i vol aprofitar la que serà, potser, la seva darrera oportunitat de fer les paus amb un passat que ha negat tota la vida darrera una porta blindada. Obrir aquesta porta el farà viatjar sol fins a Polònia i el farà créixer com a persona per tal d'enfrontar-se cara a cara amb una pàgina essencial de la seva vida.
Podem dir sense embuts que l'actor Miguel Àngel Solà es converteix en l'essència de la pel·lícula, captura la càmera amb una naturalitat innata i matisa cadascun dels moment de forma fidel i expressiva. La breu aparició d'una Àngela Molina esplèndida li donarà un toc humorístic i extravagant que es converteix en un encertat contrapunt a un dramatisme esquitxat de moments irònics.
No costa gaire enganxar-se a l'Abraham en el seu viatge vital cap un retrobament que sempre funciona amb una força emotiva que et sorprèn encara que utilitzi tots els tòpics que anticipen el final. Malgrat que no estem davant d'un padrí venerable i assequible sinó que, més aviat, es tracta d' un vell ressentit i rondinaire; així i tot el personatge és encara  més real i proper. Un viatge ple desbarrades i ensopegades que haurà de superar com si estiguéssim en una gimcana de reptes que ens van mostrant altres personatges que en cap cas queden prou perfilats i aprofundits. Uns personatges desaprofitats que podrien donar un altra dimensió a la cinta.
"El último traje" ens complaurà per la seva capacitat de commoure a partir d'una senzillesa carregada de sinceritat al voltant d'un personatge proper i creïble. (6/10)

"Handia": la fraternitat feta conte

Al Martín se'l emporten d'un caseriu Guipuscoà per lluitar a una de les guerres Carlistes del segle XIX. Quan torna al cap de tres anys es troba que el seu germà Joaquín no ha parat de créixer fins al punt d' arribar a ser un autèntic gegant. A partir d'aquest moment tots dos junts es convertiran gairebé en un mateix personatge i viatjaran amb l'ambició de fer diners mostrant aquesta singularitat per tot el món.
Es tracta d'un relat basat en fets reals que transmet poètica i emoció a la vegada i que ens atansa a un viatge interior dels dos germans amb el corresponent retorn a les arrels que els van veure néixer. Aquest viatge ens permetrà comprovar la creació d'un mite, l'adaptació  dels desitjos personals a unes circumstàncies en canvi permanent i la fraternitat com a valor etern de refugi.
En un to molt proper al conte amb un narrador en veu en off se'ns va presentant la vida d'aquests dos germans com un encadenament de fets, de vegades inconnexos, que posaran a prova la unió de dues personalitats oposades i complementàries alhora.
Destaca per sobre de tot l'ambientació i l'atmosfera intimista aconseguida amb un treball tècnic remarcable que expressa perfectament el dolor i la tristesa dels dos protagonistes dibuixant també els neguits d'una època convulsa que anticipava perfectament l'acceleració posterior de la modernitat.
De ritme irregular, "Handia" ens permet gaudir d'una faula tractada amb una delicadesa intensa que ens apropa a la creació d'un mite des d'una crua realitat. (6,5/10)

"Una mujer fantástica": i la pel·lícula també

Orlando i  Marina mantenen una relació que volen estabilitzar. Ella és transsexual i és vint anys més jove que ell. Orlando és el pare d'una  família benestant, separat, el qual s'acaba morint d'un infart en companyia de la Marina. Mentre ella està de dol acomiadant-se del seu estimat xocarà frontalment amb el rebuig de la família i de la societat en general.
Pel·lícula d'un personatge que s'aferra a la seva identitat amb una serenor i una fermesa que li dona la voluntat de considerar-se una persona més que no pot ser menystinguda per la seva forma d'estimar o constituir-se en parella. Daniela Vega en el paper protagonista captura la càmera i a tots els espectadors amb una interpretació magistral mentre manté un diàleg ple de silencis i expressivitat.
El director S. Leilo afirma en una entrevista que la seva intenció és plantejar preguntes abans que donar respostes i efectivament ho aconsegueix amb una empatia sincera cap el personatge, els seus patiments interns, les seves obsessives mirades als miralls deformats i el seu particular viatge de comiat fantasiós i ple de emotivitat. L'amor, el dolor i la dignitat en un mateix paquet plantejats més com un camí que com una finalitat en ella mateixa. Un camí personal i únic que s'ha de viure i experimentar encara que els convencionalismes i el rebuig social et maltractin injustament.
Una pel·lícula que planteja una intriga inicial però que no és un thriller, podria ser un drama però està carregada de vitalitat. Una obra que es converteix en una mirada neta i profunda cap a una persona que lluita fermament per ser ella mateixa. Així de simple i així de contundent. (7/10)
)

"Blade runner 2049": digna i impactant

Vagi per endavant que la primera "Blade Runner" és una peli de matrícula d'honor. És normal que en 35 anys ningú s'hagi atrevit a fer una seqüela perquè el llistó era gairebé insuperable.
Denis Villenueve (amb les destacades "La llegada" i "Prisoners") se'n surt amb una valentia prèvia reconeguda i amb un resultat final carregat d'elegància i marca pròpia. El repte no era fàcil per la sistemàtica comparativa que de forma inevitable havia de suportar.
Anem a pams. El guió i la trama tenen la seva part sorpressiva però tampoc estem davant diàlegs enginyosos o complexes. No hi ha en cap moment enigmes indesxifrables que ens facin ballar el cap. Amb personatges que parlen més a través dels silencis i actituds que amb la conversa es va desllorigant tot l'entramat sense subterfugis ni enganys. La intenció va més dirigida a mostrar ambientacions denses i opressives en un futur distòpic al mateix temps que, de forma ben suggerida, se'ns van presentant aquelles preguntes existencials al voltant dels records, allò que ens diferencia com humans d'uns androides que estan fabricats i no pas nascuts, la consciència de finitud o la complexitat de les emocions. Una intenció que s'aconsegueix amb escreix i que supera amb nota l'obstacle de tenir una durada desmesurada. Efectivament, en algun moment sembla que s'encalla tot, però sempre ens surt a socórrer una fotografia esplèndida en uns entorns enigmàtics i plens de detalls que, a més, es configuren com un univers particular fugin d'una estricta imitació de la primera part.
De totes formes he trobat a faltar l'atreviment i la capacitat de seducció dels personatges secundaris a més de la música singular de Vangelis sense desmerèixer un Hans Zimmer que, quan apareix, compleix perfectament la funció de inquietar poderosament.
Davant la pregunta si es necessari veure la primera part per tothom que encara no ho hagi fet la resposta és un si contundent en el cas que vulguem gaudir de tots els miralls i homenatges que podrem trobar a la peli que ens ocupa.
Dues hores i quaranta minuts que mereixen passar per taquilla per deixar-nos inundar d'un cinema meritori per la seva espectacularitat, la seva capacitat de transmetre transcendència sense aclaparar malgrat que la lluita per superar l'original ja estigués perduda d'entrada. (8,5/10)

"Una guerra": i molts dilemes

Mentre el comandant Pedersen dirigeix un grup de soldats en una zona aïllada d'Afganistan  es veuen atrapats per un atac talibà. Les decisions que pren són qüestionades pels seus superiors i això fa que el portin a judici. El seu futur com a pare de família amb tres nens està a la corda fluixa.
D'entrada, cal agrair el tractament que es fa d'un conflicte personal a partir de decisions en combat, les quals,  més enllà de la responsabilitat, cal valorar junt amb altres coses i posar-ho tot en context. Un discurs on no hi té cabuda en cap moment la dicotomia simplista de bons-dolents o veritat-mentida. Tot va adreçat a entendre a una persona,  la qual,  en el marc d'una professionalitat inqüestionable es veu immersa en dilemes que ha de resoldre amb una pressió i una velocitat desmesurades. El gran encert de tot plegat és que no es pretén jutjar en cap moment. Se'ns mostra amb un equilibri i una perícia encomiables les tensions i estats d'ànims d'un soldat que s'ha de moure hàbilment entre el ferris protocols d'intervenció, un voluntarisme humanitari temerari, la protecció vital del seu grup i l'enyor evident de la seva família.
Una primera part plena d'acció trepidant i tensió personal intensa i ben lligada dona pas a una segona que manté l'estructura estàndard d'un drama judicial amb l'exposició de tots els fets que provoquen un altre conflicte familiar per tal de donar una sortida acceptable a tot plegat. Actes que no tenen res a veure amb l'heroisme. Més aviat tot es presenta com una forma d'assumir un fracàs evitant danys col·laterals que incrementin el dolor.
La narració és austera, sense música, amb la càmera inquieta a l'espatlla, plena de silencis introspectius que en cap moment ens permet abandonar al nostre personatge imperfecte i enfangat personalment per una guerra a l'altre cap de món que respon a litigis globals qüestionables i llunyans. (7.5/10)

"Ira": sobre la justícia i la venjança

En format de fals documental se'ns presenta un thriller a la recerca d'una venjança de la mà d'un pare que ha vist com l'assassí del seu fill es queda sense condemna. La pregunta que se'ns planteja en la mateixa pàgina web és un dilema difícil de resoldre: "mataries l' assassí del teu fill?". L'antiga i salvatge llei del Talió presentada a partir d'un pare trencat i sense cap més projecte a la seva vida. La col·laboració d'un periodista a mode de fedatari serà l'altra pota que suporta tot l'entramat.
Tot i que de bon principi sembla un documental, ben aviat te n'adones que tot girarà al voltant de la preparació d'una obsessió que anirà subjugant al mateix periodista fins arribar a un desenllaç colpidor i ben resolt.
Pel·lícula que ja es troba a la venda en DVD i que no han visualitzat més de 4000 persones es queda de moment en aquell obscur apartat de minoritàries a l'espera que el boca-orella faci una mica de justícia amb allò que realment es mereix per diverses raons. En primer lloc perquè és valenta en allò que planteja i la forma amb què ho planteja. El dilema de la pena de mort o el dret a la venjança es mostra obertament sense embuts i a la recerca d'un volgut dubte gairebé existencial. Les formes de la cinta són el més interessant amb un ritme i una càmera que aconsegueix una punyent i atractiva inquietud que no et permet ni un descans amb una encertada banda sonora que ho accentua. No sé el nombre de talls d'edició que pot tenir però la feina de muntatge final ha estat d'una perfecció artesanal.
Els dos actors principals compleixen sense escarafalls. Podríem demanar que Urko Olazàval en el seu paper de periodista fes més explícita i creïble la seva transformació però globalment podem considerar les interpretacions com aacceptables.
Et fa pensar, és atrevida, t'enganxa i manté la tensió pròpia d'un bon thriller. No podem demanar gran cosa més per aquesta prometedora primera estrena de Jota Aronak. (6,5/10)