"Dunkerque": desesperació vivenciada

El cinema està clar que evoluciona des de la visió més externa de tercera persona i d'una narrativa clàssica cap a un cinema d'emocions intenses i el màxim de properes a la realitat viscuda. Christopher Nolan ho aconsegueix amb una línia de ficció discontínua en el temps  però molt ben enllaçada amb diferents punt de vista de la mateixa escena, amb una càmera i una edició ajustadíssimes i amb l'ajut indispensable de la música d'un Hans Zimmer impactant i magnètic. Resulta curiosa la sensació del final de la pel·lícula en la qual la banda sonora esdevé en silenci previ a l'acabament. Un silenci que et deixa orfe d'alguna cosa que t'ha acompanyat durant tot el metratge. Podríem dir sense exagerar que ella sola es converteix amb un protagonista destacat de tot el memorable conjunt.
Estem davant d'una obra singular en la qual es narren un fets prou coneguts de la retirada de la platja de Dunkerque (amb la benvinguda casualitat que en la recent "su mejor història" també són una part de la trama), sense el protagonisme d'un personatge o un grup en concret i amb la pretensió de que tot el pes es traslladi a les angoixes i inquietuds viscudes per terra, mar i aire (també afegiria el foc) d'uns quants personatges amb una realisme proper i intens. En aquest punt potser cal recriminar el fet que no participi cap dona en gairebé tota la trama. Un aspecte que no hauria costat gens tenir en compte.
Cinema de sensacions epidèrmiques, de tensió psicològica que et transporta fins l'angoixa vital i  profunda de cadascun dels protagonistes. El herois ho són gairebé de forma involuntària i abunda la por, les trampes per sobreviure i el campi qui pugui més salvatge. Situacions límit on la voluntat s'escapça fins a desaparèixer.
Surto de la sala amb la impressió d'haver viscut alguna cosa més que un experiència cinematogràfica. Crec que l'impacte s'atansa "perillosament" a tot allò que pot haver percebut un soldat en una episodi com aquest. Des del pànic fins l'alleugeriment, des de l'angoixa fins la covardia més menyspreable, des de la dignitat solidaria fins la mesquina exclusió del diferent, des de la bogeria per haver tocat la mort fins la valentia per afrontar-la... i podria continuar.  En tot cas es deixa molt  clar en tot moment que tu no et el que tria i que podries estar en qualsevol dels dos costats atenent a un instint de supervivència que no te res de racional ni de heroic.
Una cinta que des de l'evocació intensa d'un episodi bèl·lic es converteix, alhora que una experiència angoixant i profunda, en un cant a la pau i la solidaritat. Dir que és imprescindible és quedar-se curt. (9/10)

"Su mejor história": ficcions per a temps difícils

Al Londres de la Segona Guerra Mundial es posa en funcionament un departament de propaganda especialment dirigit a destacar heroïcitats ben triades. Aquests temps de guerra signifiquen una oportunitat per tal que les dones es poguessin incorporar al món laboral i empoderar-se de les seves feines per mèrits propis. Catrin és una d'aquestes dones, la qual,  a partir de la redacció de "xerrameques",  arriba a ser guionista d'una producció destinada a millorar els ànims d'una població intimidada per les bombes. Una oportunitat que no desaprofita encara que hagi de lliurar una autèntica "guerra" amb els seus companys mascles.
La directora Lone Scherfig no em va acabar de fer el pes a "An educations" tot i que sí  que ho va fer el seu to i les seves maneres. Animat per  això i per alguna altra recomanació,  entro a la sala per gaudir d'una producció anglesa fidel als seus estàndards d'equilibri i bon ofici.  La directora és d'origen suec i això li dona una mirada externa que l'ajuda a convertir una història clàssica en una barreja interessant de drama, comèdia, talent i tendresa. Tot és molt previsible dins la línia narrativa però... quina habilitat alhora d'abordar el com es desenvolupa tot plegat!.  Els excessos es desterren encertadament per centrar-nos en el dia a dia d'un grup de personatges que lluiten per uns ideals alhora que intenten que la seva convivència sigui el més agradable possible. I aquí entra en joc l'enginy, la cordialitat i l'actitud juganera de gestos i paraules per tal que l'amargor només aparegui puntualment. I per transmetre tot això, a banda d'un bon guió que ho permet, ens trobem un grup interpretatiu que aconsegueix fer de la subtilesa i el detall una virtut incontestable. Amb una notable Gemma Artenton com a protagonista voldria destacar al veterà incombustible Bill Nighy. Hi ha una llarga escena de plors i consol entre els dos al final de la pel·lícula que es podria posar com a exemple a qualsevol escola dramàtica.
Un altre aspecte que afegeix interès és la visió del món del cinema com una maquinària per crear somnis amb una realitat interna ben característica i peculiar. Una forma ben trobada --amb una escena final commovedora i eloqüent-- per fer-nos arribar un missatge clar al voltant dels límits entre realitat i ficció amb la imperiosa necessitat d'edulcorar una mica la primera amb tot allò que està a les nostres mans molt més enllà de considerar el cinema només com una evasió o una fugida covarda.
Una peculiar british film que es converteix en un apassionat homenatge al món del cinema, a un feminisme sense militància, a l'enginyosa cordialitat en temps amargs i als herois quotidians allunyats de les estridències.(7/10)

"Chavela": estrips de pura vida

Documental que pot servir perfectament per introduir-nos a la figura de la Chavela Vargas o aprofundir en la seva línia vital si és el cas que ja la coneixem. A partir d'una entrevista inèdita filmada als anys 90' es van presentant de forma cronològica i convencional els diferents episodis de la seva vida des d'una breu i desafortunada infància a la natal Costa Rica, els seus inicis a un Mèxic glamurós, la seva tendència a acabar-se sempre tota la botella ja sigui d'enamorament o de Tequila i, finalment, la caiguda i resurrecció de l'abisme en el qual l'havia abocat l'addicció a l'alcohol.
Una biografia cantada i viscuda amb la intensitat d'una ànima adolorida i indòmita. Entrevistes de personatges que la van conèixer, imatges i, com no podia ser d'un altra forma, bocins de cançons que no et poden deixar mai indiferent per la seva profunda commoció. A cada interpretació hi deixa la pell i et convenç amb contundència de que tot el que expressa la lletra ella ho ha viscut amb intensitat. Lletres de ranxeres que es converteixen en himnes a la desolació, a la solitud o al desengany.
La cinta manté un to que va a la recerca d'un relat biogràfic sobre la persona sense aprofitar-se de forma sensacionalista de les seves extravagàncies i excessos. Encerten les directores en mostrar-nos més a les persones més properes que ens destaparan un costat molt més íntim, indòmit i vulnerable per aconseguir dibuixar tots els perfils més amagats i difusos de la Chavela.
El resultat final és un admirable retrat d'una lluitadora, una persona que cantava i vivia sense embuts ni mesura, d'una artista amb un reconeixement molt posposat que va saber reviure sobre les cendres i que ens ha deixat un repertori de cançons memorables. Un retrat fet des de l'admiració i el reconeixement sense caure mai en l'adulació excessiva. Un retrat necessari per un personatge únic. (7/10)

"Broken": realisme a raig

Podria acabar aquesta entrada redreçant-vos a la crítica que ha escrit Toni de la Torre a la revista el Temps i llestos. Intento aportar alguna cosa més, a veure si me'n surto.
Sean Bean interpreta al mossèn Michael d'un barri perifèric del nord d'Anglaterra. D'entrada sabrem que ell mateix arrossega un antic trauma que anirà desvetllant al llarg de la sèrie i que és l'encarregat de mantenir una certa intriga. Els sis capítols que la conformen presenten històries independents sobre diferents problemàtiques de feligresos i veïns de la seva parròquia convertint la seva figura en el fil conductors de tot plegat. Cada relat ens mostra amb detalls, contundència i credibilitat una situació conflictiva. Cadascuna de les tessitures que es presenten suposen un repte que posa en tensió l'ortodòxia ordinària que ha de complir la seva figura.
Encara que el realisme cru de la sèrie et deixa ben desconcertat tot plegat et commou amb el seu profund humanisme que es  desprèn en la majoria d'escenes i relats. Un humanisme comunitari i fraternal que es configura com una de les poques sortides que es pot trobar en qualsevol dels plantejaments. Els diàlegs descarnats i sincers producte d'un treball minuciós de guió estan carregats d'intenció i, tot i que sembla que perden una mica d'espontaneïtat, les interpretacions notables de tot el grup li donen, finalment,  un llustre de qualitat i de força a fregar de l'excel·lència.
El personatge del mossèn és intens i penetrant sense caure mai en tòpics ni heroïcitats exagerades. Un personatge carregat d'imperfeccions, records que l'angoixen i amb conductes discutibles que, com qualsevol mortal, ha de rectificar.
Si us agraden aquells productes britànics ben realitzats, amb guions molt ben elaborats i amb interpretacions ponderades dins unes quantes històries de realisme social contundent i necessari no us la podeu perdre. (8/10)

"En este rincon del mundo": madurar en mig de la guerra


Suzu Urano és una noia japonesa de 18 anys que li agrada molt el dibuix i que viu feliçment amb la seva família a la Hiroshima precedent a la IIa Guerra Mundial. Es casa de forma acordada amb un oficial de la marina que viu a la ciutat portuària de Kure. Un matrimoni de conveniència que s'acaba entenent malgrat els entrebancs. Una vida tranquil·la i afortunada que es veu progressivament enfosquida per una derrota humiliant que arriba després d'una penosa resistència col·lectiva a base de racionaments i visites repetides al refugi.
Dues hores d'animació exquisida al voltant d'una vida abocada a la inclemència de la pèrdua i un dramatisme ferotge que caldrà superar aferrant-se a qualsevol raig d'esperança que es pugui atrapar. Una esperança que por sorgir de la pròpia imaginació o del recolzament mutu dins la desesperació. Una cinta que ens mostra una dolorosa deriva des d'una monotonia tradicional, rutinària i feliç fins una cruel i angoixant destrucció producte d'un barbar holocaust nuclear.
Un contrast colpidor que s'acaba convertint en un elogi a tirar endavant a pesar d'estar vivint en mig de la més cruel de les tragèdies passant per un retrat també impactant sobre la capacitat per mantenir la fidelitat i el cor ferm en nom d'una causa perduda i delirant basada sobretot en la lloança de la tribu i la fòbia cap a l'enemic.
El periple d'una Suzu innocent, submisa i feliç (?) amb els seus dibuixos acolorits i alegres fins la Suzu immersa dins la tragèdia queda perfectament reflectit per una animació manga tradicional feta amb un  perfeccionisme i una elegància refinada. Tot i que ja ha caigut de la cartellera la podeu anotar a la llista de pendents. (7/10)

"Maudie. El color de la vida": finestres a l'esperança

La sensibilitat dins una pel·lícula es pot tractar entre dos extrems. O la carregues de victimisme buscant una empatia directa i enganyosa o emfatitzes el costat de la fortalesa i la imperfecció que s'atansa més a una realitat crua. La nostra directora Aisling Walsh aposta decididament per la segona opció i mostra la profunda sensibilitat d'una persona maltractada per una malaltia, pel seu entorn familiar i un destí desgraciat.
Maudie està acollida a casa de la seva tieta després de la mort dels seus pares i que el seu germà gran vengui la casa familiar per saldar els seus propis deutes. Maudie pateix artritis reumàtica. Malgrat tot manté un impuls irrefrenable d'independitzar-se i tenir la seva pròpia vida. Everett és un venedor de peix rude i primitiu que busca una assistenta. Les seves vides s'entrellaçaran definitivament no sense patir discòrdies i entrebancs.
Aquesta història basada en fets real és d'un dramatisme cru, no fa trampes amb l'aflicció i utilitza els ornaments justos per completar una obra rodona amb l'ajut imprescindible de dues interpretacions perfectes. Hi ha un moment perillós en el qual sembla que es pot decantar pel melodrama llagrimós però es dona una bona sortida a tot plegat per acabar amb una bona dosis d'autèntica vitalitat dins del dramatisme.
Una cinta biogràfica que no cau gens en el parany del sensacionalisme fàcil i ens permet gaudir d'un cinema honest, d'una professionalitat encomiable i que transmet un missatge creïble i veraç al voltant de l'etern enigma de la felicitat autèntica. (6,5/10)

"Júlia ist": sensacions filmades

Aquesta cinta ens deixa clar que quan volem expressar emocions el millor que es pot fer és començar per un mateix amb la sinceritat per bandera.
La directora Elena Martín (l'actriu protagonista de "les amigues de l'Àgata") aconsegueix transmetre perfectament el seu univers interior a partir d'una vivència especial i iniciàtica en la qual ella madura com a persona i trenca mínimament amb el seu entorn acomodat de família i parella. Un Erasmus qualsevol d'un curs de durada se'ns presenta amb una mirada íntima i sincera amb un estilisme indie que ens transporta perfectament dins unes percepcions convulses que s'afronten, perquè no dir-ho?, d'una forma ben egoista. Una adolescent entrada en edat que vol descobrir alguna cosa més enllà del que ha tingut generosament al seu abast. Una actitud que té el seu preu i que es materialitza clarament en la darrera escena de la pel·lícula.
L'Elena no pretén en cap moment, i fa molt bé, alliçonar-nos sobre els camins adequats o no. Ens mostra en la seva plenitud i de forma autobiogràfica el conflicte vital que ens impulsa a buscar més enllà, d'explorar per un mateix i de forma autònoma el món dins el qual no disposo de la protecció blindada del meu entorn. Podem confirmar que aquest tipus d'experiència és la cerimònia iniciàtica d'un sector social que encara lluny de poder emancipar-se necessita autoafirmar-se alhora que troba la seva identitat. La protagonista no es perfecta ni pretén ser-ho, està carregada de dubtes i encerta plenament en deixar-los emergir sense massa autocensura.
I com s'aconseguix transmetre tot això sense córrer el perill de caure en aquell tòpic de ser una cinta on "no passa res" i ens deixi indiferents perquè "no hi hem entrat"?. Doncs amb una càmera que evoca el que necessita el moment: desenfoca amb el neguit, es mou quan hi ha inquietud i busca a la protagonista de forma compulsiva. També ajuda un guió i un muntatge ben estructurats i amb una feina immensa al darrera. La música entra en els moments àlgids per emfatitzar en l'emoció. I, finalment, una interpretació d'una naturalitat creïble que ens enganxa encara més al personatge de la Júlia.
Una pel·lícula que es mou entre l'espontaneïtat i la vivència amb una veracitat propera a un diari íntim cinematogràfic a partir d'una estudiant d'Erasmus en conflicte. (7/10)

"Estiu 1993": i perquè no estàs plorant?

La resposta a la pregunta del títol de l'entrada i l'inici d'aquest tràiler la trobareu al final de la peli. Apa, el repte ja està plantejat. Qui l'entomi ja sap el que ha de fer.
Frida (que bé que ho fa i que bé que està dirigida la Laia Artigas) és una nena de sis anys que s'adapta poc a poc a la seva nova família amb els seus tiets després de la mort de la seva mare. Allí haurà d'afrontar una nova convivència amb la seva cosina i uns pares "nous".
Estem davant una primera pel·lícula i prometedora carta de presentació de la jove directora Carla Simón la qual aconsegueix lligar perfectament fons i forma. I què vol dir això?. Doncs que ens mostra un procés personal molt íntim i complex, centra la mirada en la protagonista i els seus pensaments amb un tractament de la imatge perfectament vitalista i natural. La càmera i la interpretació es fonen per enganxar-nos a la mirada d'una nena amb les seves sensacions i vivències carregades de tendresa i autenticitat al mateix temps que defuig d'una sensibleria cursi des del moment que s'afronten els problemes propis d'una situació com la que es planteja. Per tal de detectar tot això hem de mirar una mica a tot allò que succeeix darrera del pla principal: un matalàs nou que entra a la casa, els sons que acompanyen moltes escenes, la conversa allunyada de la parella, uns estranys que parlen de la nena mentre manté la mirada fixa en el que fa la carnissera amb un "pobre conill" o el joc espontani entre les dues cosines. Detalls construïts de forma meticulosa per lligar perfectament una trama molt més propera a les percepcions cutànies que a un relat estàndard.
La força evocadora és de tal magnitud que de ben segur trobareu lligams emocionals intensos en algunes de les situacions que es plantegen: el joc simbòlic, el desig de fugida, la rivalitat infantil o aquelles preguntes vitals pròpies dels sis anys seran algunes d'elles.
En algun moment podem trobar una escena un pèl allargada sense necessitat. Malgrat tot en el seu conjunt gaudireu d'hora i mitja d'un cinema carregat d'autenticitat, amb una mirada profunda i real a la infància i amb un tractament aparentment espontani alhora que meticulós sobre la pèrdua dins la pell d'un infant. (7,5/10)

"Fargo III" (TV): i segueix enganxant!

Aquesta vegada l'acció està centrada en el germans Stussy (els dos perfectament interpretats per Ewan McGregor) enfrontats des de la infància per una d'aquelles xorrades que fa que els germans s'enemistin. Un es dedica a fer de policia de llibertat condicional mentre l'altre és un empresari d'èxit a càrrec d'una companyia que gestiona pàrquings. Tal i com marca la fórmula Fargo al primer episodi es produeix un assassinat que serà el detonant de tota l'acció on apareixeran misteriosos mafiosos amb la intervenció d'una dona policia càndida i protagonista acompanyada de tota una sèrie de personatges aclaparats i a remolc d'un seguit d'esdeveniments que s'encadenen de forma esbojarrada.
Un esquema que es repeteix, uns paisatges nevats i gelats que ja coneixem i uns personatges entre ambigus i esperpèntics. Tot igual però amb un atractiu especial que fa que no t'importi gens la repetició d'una estructura i una atmosfera que ja estaven presents a la pel·lícula. La veritat és que sembla que han trobat la poció màgica i saben repetir sense avorrir en cap moment.
Un guió ple de frases grandiloqüents i insòlites que escoltades en un altra sèrie et semblarien inadequades i fora de lloc en boca d'uns personatges que es mouen entre els límits  de la extravagància i la proximitat quotidiana. Una càmera que es mou el just, amb uns enquadraments perfectes i juganera amb les subdivisions. Una música que ens reforça una tensió dramàtica entre la ironia i el sarcasme sense superar els límits que ja suposarien un excés rebutjable. Unes pistes i detalls que es recreen amb l'engany i la burla quant tot passa a partir d'unes enginyoses casualitats amb una "investigació policial" que és d'una ineptitud extravagant.
Deixo un apartat per la nostra protagonista policia interpretada per una Carrie Coon esplèndida que apunta a premis. Realment és l'únic personatge que ens podem prendre en serio, que toca de peus a terra i que transmet una autèntica i meravellosa actitud vital: empatia, equilibri, responsabilitat i raciocini. Perfil difícil de lligar i destacar en mig de tanta excentricitat.
Tot plegat conforma un conjunt que t'entabana i et sedueix sense que sàpigues massa el perquè malgrat el teu cervell més racional t'estigui recordant contínuament que tot allò és una monumental estupidesa. Benvinguda sigui per matar el tedi de la migdiada i per engrandir encara més el món de l'entreteniment. (8.5/10)

"Paraiso": el fonaments de la barbàrie

Amb el consell encertat d'un amic i després de saber que el director rus Andrei Konchalovsky és el mateix que la magnífica "El cartero de las noches blancas" faig una finestra a l'agenda i cap al cinema que hi falta gent.
Més de dues hores de projecció en un blanc i negre excel·lent i en un format 4:3 que a mi particularment em provoca (també hem va passar amb "El hijo de Saul") que busquis i t'imaginis el que no es veu i està fora de quadre. Els sons i allò que només s'intueix fan volar la imaginació d'una forma molt intensa. La càmera no mostra el que voldries, t'entren ganes d'agafar-la i moure-la cap un altre costat.
Tot gira al voltant de la Olga, el Jules i el Helmut que ens van explicant en format d'entrevista cara al public la seva versió dels fets i les seves motivacions vitals i profundes. L'Olga, una aristòcrata russa resident a Paris, és arrestada pel Jules per amagar infants jueus. Aconsegueix rebaixar el seu càstig a canvi de favors sexuals. Ja en un camp de concertació es retroba amb el Helmut, un oficial alemany que havia conegut intensament a Itàlia durant els feliços anys abans de la guerra. Tots dos viuran un estrany retrobament en mig de la barbàrie.
La enèsima pel·lícula sobre l'holocaust pot semblar reiterativa i ja molt explotada. Què ens aporta de nou doncs "Paraiso"?. Al meu entendre una visió profundament humana i diversa del perfil psicològic dels tres protagonistes com a bons estereotips en representació del que seria el substrat anímic de la barbàrie. L'Olga seria una víctima que passa d'una elit benestant a ser una fugitiva permanent que ha de sobreviure i mantenir una dignitat mínima. El Jules és un comissari pare de família que no dubta en convertir-se en col·laboracionista per mantenir el seu estatus encara que sigui a base d'autoenganys gegantins. Finalment el Helmunt seria el jove arrogant i pretensiós que realment creu en el paradís germànic i es capaç de fer qualsevol cosa que ajudi a arribar-hi. Un monstre gèlid que es capaç d'assumir la seva pròpia mort tot i que també té els seus moments de dubtes.
La gran fortalesa d'aquesta cinta es troba precisament en impactar-nos amb uns models humans més que ens mostrar-nos imatges de la cruesa hiperrealista de tot allò que va passar. Models que s'atansen perillosament als actuals i, aquí ens agafa la por, a les pròpies motivacions. Jules encarna els que van a la recerca de l'estatus i el poder a través del cinisme, Helmut a aquells que creuen cegament en la utopia i el paradís i, sortosament, l'Olga que creu en la dignitat i l'esperança de la persona encara que hagi de pagar un preu desorbitat.
Sortir de la sala amb la pregunta recurrent si tot plegat està molt lluny del moment actual de la postveritat/deixalla, la perillosa megalomania amb una multitud permissiva i aplacada és una de les conquestes de la cinta: aconseguir recuperar la memòria històrica alhora que furga intensament la consciència endormiscada. Es tracta ja d'una de les pel·lícules imprescindibles de l'any. (8.5/10)

"Testigo": interessant thriller polític

La part inicial de la cinta és impactant i enigmàtica. Ens amaga més que ens mostra i ho deixa tot obert per un personatge anònim, solitari, meticulós, amb problemes ja superats amb l'alcohol i a l'atur. Els problemes econòmics i la necessitat de sentir-se ocupat l'aboquen a acceptat una feina estranya que consisteix en transcriure de forma literal unes cintes d'àudio que li van arribant cada dia en un pis aïllat de tot. Poc a poc es va enredant dins un complot polític que d'entrada sembla no entendre.
L'evolució d'un personatge anodí --amb una metàl·lica i bona interpretació de F. Cluzet-- que poc a poc se'n va donant compte del fangar en el qual ha caigut i la necessitat d'aprendre a deixar enrrere la docilitat per passar a desobeir per qüestions de pura supervivència és la part més interessant i aconseguida de la cinta. També podem destacar l'exercici d'estil que fa el director novell a l'hora de buscar cada enquadrament amb una clara al·lusió al cinema francès de suspens dels anys 70.
El director aconsegueix fer-nos partícips de moments asfixiants i claustrofòbics amb alguna sorpresa delirant i absurda inclosa però tot es mostra sense massa lligams narratius alhora que la part més humana i tendra del personatge queda deslluïda amb una relació que no acaba de fer el pes.
La barreja que es pretén fer entre l'entelèquia que viu el nostre protagonista i el seu costat més humà en les seves relacions personals no acaba de quallar i tot plegat ens deixa una mica amb aquell regust del que podria haver estat i per molt poc no s'acaba d'aconseguir. (6/10)

"Clash": claustrofòbia i tensió

Si et diuen que una pel·lícula transcorre en la seva totalitat dins una furgoneta de detinguts per la policia el primer que et preguntes és de quina manera se'n sortirà el director i guionista per mantenir una mínima tensió sense caure en la teatralitat ensopida. Doncs se'n surten amb nota a més a més d'aconseguir un retrat perfectament vàlid i complex de la societat egípcia durant els disturbis del 2013. Fent una mica de memòria històrica podem recordar el 2011 quan les revoltes provoquen la destitució de H. Mubarak després de 30 anys de presidència. Les eleccions de 2012 proclamen president al líder dels Germans Musulmans. Un any després molts egipcis es revolten contra el president electe que és destituït pels militars. El dia que vivim dins aquest furgó correspon a un moment en que la societat civil està confrontada entre els que fan costat als Germans Musulmants i els partidaris de l'exercit.
La diversitat dels personatges que resten dins aquest espai reduït permet veure fins a quin grau d'enfrontament s'havia arribat. Les possibilitats de reconciliació són impossibles tot i que el fet d'estar confinats en aquest espai provoca situacions d'una mínima fraternitat (un innocent i ben trobat joc de tres en ratlla per exemple) que s'escapcen de forma brutal quan s'han de marcar les fronteres. La ferida és molt profunda i el perfil psicològic de cada personatge queda reduït al màxim dins una imperiosa necessitat d'estar en un bàndol o un altre. No hi ha terme mig en una societat binària que no permet la subtilesa.
En aquest ambient afloren les parts més instintives de la naturalesa humana dins una atmosfera claustrofòbica a la recerca de sensacions i percepcions associades. L'egoisme sense sentit, l'afany de poder, el bloqueig de l'empatia a favor de la tribu, la massa borregada darrera d'una soflama violenta, l'arbitrarietat,... Un guió i un muntatge impecables permeten fer-nos partíceps de tot plegat amb un dinamisme i una tensió penetrants.
El director Mohamed Diab aconsegueix evitar els perills de caure en una soflama més i fa un retrat ajustat de la situació de la societat (inclosa la mateixa policia i les seves pors) dins el caos en un crescendo magistral per acabar en una apoteosi de color i de tensió que li donen a la cinta una qualitat dramàtica notable. (7/10)

"Paula": intensa i senzilla

Paula Becker va ser una pintora d'inicis del segle XX que va tenir el suficient coratge i empenta per sortir del camí trillar dels pintors alemanys i anar a buscar el seu propi estil a un Paris que bullia art per tot arreu. Va morir als 31 anys amb una obra important i unes perspectives equiparables a qualsevol dels pintors expressionistes de l'època.
La pel·lícula està centrada en una primera meitat en les vivències d'una jove pintora que conviu en una comunitat artística molt ortodoxa pròxima a Bremen. Allí coneix a Otto, un altre pintor naturalista que serà un dels pocs que reconeixerà i recolzarà el talent de la Paula. Una part on apareix l'amistat, la convivència, el treball amb els pinzells o els comentaris masclistes. També es fa un relat d'un personatge que vol viure la seva vida com a pintora i en cap moment se sent una revolucionària alternativa. Es casa amb l'Otto i després de cinc anys d'ensopida vida domèstica decideix marxar a París. Aquí comença una segona part molt més convulsa i problemàtica a la recerca de la seva pròpia identitat, sense parar de pintar i sense vendre ni un quadre.
Amb un estil auster però molt detallat i ben pensat el director combina amb encert les vivències i sentiments personals amb les ànsies de realització pictòriques d'una persona que necessita expressar-se sense les cotilles academicistes de l'època. No hi ha estridències ni xocs de trens. Els inconvenients i conflictes es presenten sense exagerar. De vegades resulta una narrativa plana i ensopida però tot això es compensa amb una fotografia excel·lent i uns enquadraments realment ben trobats. Gràcies a aquests atractius i la interpretació esplèndida de la protagonista la durada que supera les dues hores no arriba a fer-se carregosa.
Podreu gaudir de la biografia d'una pintora sense que us calgui ser especialistes en Història de l'Art, podreu intimar a una persona a la recerca de la seva autorealització, a la recerca de nous camins. És la llibertat. Tan senzill i tan complicat alhora. (6,5/10)

"No se decir adiós": fugitius i porucs

Entrava a la sala amb ganes de veure cinema però amb el cos cansat i amb dubtes sobre si aguantaria lúcid tota la pel·lícula. Finalment quedo atrapat, amb un cos que no te cap altra opció que estar tensionat davant un drama familiar que et sacseja.
La Carla (una Nathalie Poza magnífica) viu a Barcelona, té una vida professional d'èxit i rep la trucada de la seva germana Blanca (una Lola Dueñas d'alçada) que viu a Almeria. El seu pare està malalt terminal. El retrobament de la família després d'una llarga absència i en aquestes circumstàncies provocarà que s'exterioritzin els mons interiors dels tres personatges. S'ha de dir que només per les seves interpretacions, amb un Juan Diego magistral, val la pena passar per taquilla.
D'entrada sembla que el director novell Lino Escalera ens parlarà de la mort i la forma d'afrontar-la. Encertadament va més enllà i ens dibuixa un triangle de personalitats lligades a un passat que s'intueix, tot i que no s'explicita en cap moment, tenebrós i conflictiu. Tres vides que més aviat són espectres que "van fent" sense massa sentit ni cap voluntat de viure en plenitud. Tot ens apunta que estan tots tres dins una ensopida inèrcia i amb una enigmàtica ràbia continguda.
La soledat, la incomunicació i la insatisfacció absoluta es van mostrant en situacions ben ordinàries i domèstiques. Converses dins al cotxe, silencis davant una TV que aclapara al pare o discussions curtes i intenses on la raó no apareix en cap moment. El que més arriba a inquietar és fins a quin punt aquell somriure absurd que s'escapa pel davall del nas no evidencia la proximitat personal i perillosa a una forma de vida sense llum i carregada d'una amargor molt pròpia de la contemporaneïtat. Tècnicament es transmet aquest desassossec amb talls inesperats i foses a un negre pertorbador.
En certa manera totes i tots som fugitius i porucs. Que alci la mà qui no. El que passa en aquesta obra  és que els tres personatges no tenen un altre registre i amaguen davall una aparença de normalitat tot un seguit de frustracions enquistades que exploten en una cursa de despropòsits i excessos contradictoris. La pel·lícula és una magnífica exageració  que arriba a fer por quan algunes situacions s'atansen massa a la pròpia quotidianitat. No, no!,  segur que no és el cas però el que sí que s'aconsegueix és sembrar el dubte. (7,5/10)

"Déjame salir": no és el que sembla

Sorpresa majúscula i complaent d'una cinta que amb l'aparença de thriller psicològic i els tocs més trillats d'una peli de por aconsegueix lligar una comèdia subtil a l'alçada d'un campanar.
Una bucòlica parella interracial va de visita de cortesia a la casa d'ella on viu una família benestant, il·lustrada i tolerant. El pare és neurocirurgià i la mare psiquiatra. Tot molt idíl·lic on inclús haurien "votat a l'Obama per tercera vegada". El nostre protagonista és un fotògraf amb "una mirada particular" que està en un moment dolç de la seva carrera.
Amb el primer impacte terrorífic durant la primera nit a la casa tot sembla indicar que el pobre noi s'ha ficat en un bon embolic i que "ves a veure" com se'n sortirà. La "casualitat" fa que un grup d'amics visiti la família durant aquell cap de setmana. Poc a poc anem lligant caps fins un desenllaç espectacular i d'un enginy especial.
Davall d'una coberta aparent de simplicitat terrorífica i paranoica s'amaga un fons molt més encarat a la crítica social i transcendent. I tampoc podem dir que es tracti d'una pel·lícula antiracista, més aviat apunta cap a una obra de terror gamberro i social. Una barreja molt peculiar que es podria haver escapat de les mans i quedar-se en una raresa de serie B carregada d'acudits estrambòtics sense connexió.
El treball de Jordan Peele aconsegueix transmetre un sentit de l'humor satíric ben original i molt crític amb una societat americana amb unes relacions racials carregades d'una sinistra i perillosa hipocresia. Des d'un principi es transmet incomoditat. Ho fa en un pròleg misteriós on un jove negre se sent incòmode i amenaçat en un barri acomodat de blancs. Ho fa també amb unes rialles que no acaben se sortir per la por de trobar un segon sentit inquietant. I ho fa amb unes situacions que des d'una aparença realista es converteixen en ridícules.
Disposeu-vos a gaudir d'una comèdia d'atmosfera misteriosa, carregada d'homenatges al cinema de terror més redundant que aconseguix destapar de forma ben divertida unes complexes relacions racials amb uns fonaments prou inestables i basades en l'aparença. (7.5/10)