"Una mujer fantástica": i la pel·lícula també

Orlando i la Marina mantenen una relació que volen estabilitzar. La Marina és vint anys més jove i transsexual. Orlando és pare de família benestant, separat i s'acaba morint d'un infart en companyia de la Marina. Ella amb les seu dol es vol acomiadar del seu estimat i xocarà frontalment amb el rebuig de la família i la societat en general.
Pel·lícula d'un personatge que s'aferra a la seva identitat amb una serenor i una fermesa que li dona la voluntat de considerar-se una persona més que no pot ser menystinguda per la seva forma d'estimar o constituir-se en parella. Daniela Vega en el paper protagonista captura la càmera i a tots els espectadors amb una interpretació magistral mentre manté un diàleg ple de silencis i expressivitat.
El director S. Leilo afirma en una entrevista que la seva intenció és plantejar preguntes abans que donar respostes i efectivament ho aconsegueix amb una empatia sincera cap el personatge, els seus patiments interns, les seves obsessives mirades als miralls deformats i el seu particular viatge de comiat fantasiós i ple de emotivitat. L'amor, el dolor i la dignitat en un mateix paquet plantejats més com un camí que com una finalitat en ella mateixa. Un camí personal i únic que s'ha de viure i experimentar encara que els convencionalismes i el rebuig social et maltractin injustament.
Una pel·lícula que planteja una intriga inicial però que no és un thriller, podria ser un drama però està carregada de vitalitat. Una obra que es converteix en una mirada neta i profunda cap a una persona que lluita fermament per ser ella mateixa. Així de simple i així de contundent. (7/10)

"Blade runner 2049": digna i impactant

Vagi per endavant que la primera "Blade Runner" és una peli de matrícula d'honor. És normal que en 35 anys ningú s'hagi atrevit a fer una seqüela perquè el llistó era gairebé insuperable.
Denis Villenueve (amb les destacades "La llegada" i "Prisoners") se'n surt amb una valentia prèvia reconeguda i amb un resultat final carregat d'elegància i marca pròpia. El repte no era fàcil per la sistemàtica comparativa que de forma inevitable havia de suportar.
Anem a pams. El guió i la trama tenen la seva part sorpressiva però tampoc estem davant diàlegs enginyosos o complexes. No hi ha en cap moment enigmes indesxifrables que ens facin ballar el cap. Amb personatges que parlen més a través dels silencis i actituds que amb la conversa es va desllorigant tot l'entramat sense subterfugis ni enganys. La intenció va més dirigida a mostrar ambientacions denses i opressives en un futur distòpic al mateix temps que, de forma ben suggerida, se'ns van presentant aquelles preguntes existencials al voltant dels records, allò que ens diferencia com humans d'uns androides que estan fabricats i no pas nascuts, la consciència de finitud o la complexitat de les emocions. Una intenció que s'aconsegueix amb escreix i que supera amb nota l'obstacle de tenir una durada desmesurada. Efectivament, en algun moment sembla que s'encalla tot, però sempre ens surt a socórrer una fotografia esplèndida en uns entorns enigmàtics i plens de detalls que, a més, es configuren com un univers particular fugin d'una estricta imitació de la primera part.
De totes formes he trobat a faltar l'atreviment i la capacitat de seducció dels personatges secundaris a més de la música singular de Vangelis sense desmerèixer un Hans Zimmer que, quan apareix, compleix perfectament la funció de inquietar poderosament.
Davant la pregunta si es necessari veure la primera part per tothom que encara no ho hagi fet la resposta és un si contundent en el cas que vulguem gaudir de tots els miralls i homenatges que podrem trobar a la peli que ens ocupa.
Dues hores i quaranta minuts que mereixen passar per taquilla per deixar-nos inundar d'un cinema meritori per la seva espectacularitat, la seva capacitat de transmetre transcendència sense aclaparar malgrat que la lluita per superar l'original ja estigués perduda d'entrada. (8,5/10)

"Una guerra": i molts dilemes

Mentre el comandant Pedersen dirigeix un grup de soldats en una zona aïllada d'Afganistan  es veuen atrapats per un atac talibà. Les decisions que pren són qüestionades pels seus superiors i això fa que el portin a judici. El seu futur com a pare de família amb tres nens està a la corda fluixa.
D'entrada, cal agrair el tractament que es fa d'un conflicte personal a partir de decisions en combat, les quals,  més enllà de la responsabilitat, cal valorar junt amb altres coses i posar-ho tot en context. Un discurs on no hi té cabuda en cap moment la dicotomia simplista de bons-dolents o veritat-mentida. Tot va adreçat a entendre a una persona,  la qual,  en el marc d'una professionalitat inqüestionable es veu immersa en dilemes que ha de resoldre amb una pressió i una velocitat desmesurades. El gran encert de tot plegat és que no es pretén jutjar en cap moment. Se'ns mostra amb un equilibri i una perícia encomiables les tensions i estats d'ànims d'un soldat que s'ha de moure hàbilment entre el ferris protocols d'intervenció, un voluntarisme humanitari temerari, la protecció vital del seu grup i l'enyor evident de la seva família.
Una primera part plena d'acció trepidant i tensió personal intensa i ben lligada dona pas a una segona que manté l'estructura estàndard d'un drama judicial amb l'exposició de tots els fets que provoquen un altre conflicte familiar per tal de donar una sortida acceptable a tot plegat. Actes que no tenen res a veure amb l'heroisme. Més aviat tot es presenta com una forma d'assumir un fracàs evitant danys col·laterals que incrementin el dolor.
La narració és austera, sense música, amb la càmera inquieta a l'espatlla, plena de silencis introspectius que en cap moment ens permet abandonar al nostre personatge imperfecte i enfangat personalment per una guerra a l'altre cap de món que respon a litigis globals qüestionables i llunyans. (7.5/10)

"Ira": sobre la justícia i la venjança

En format de fals documental se'ns presenta un thriller a la recerca d'una venjança de la mà d'un pare que ha vist com l'assassí del seu fill es queda sense condemna. La pregunta que se'ns planteja en la mateixa pàgina web és un dilema difícil de resoldre: "mataries l' assassí del teu fill?". L'antiga i salvatge llei del Talió presentada a partir d'un pare trencat i sense cap més projecte a la seva vida. La col·laboració d'un periodista a mode de fedatari serà l'altra pota que suporta tot l'entramat.
Tot i que de bon principi sembla un documental, ben aviat te n'adones que tot girarà al voltant de la preparació d'una obsessió que anirà subjugant al mateix periodista fins arribar a un desenllaç colpidor i ben resolt.
Pel·lícula que ja es troba a la venda en DVD i que no han visualitzat més de 4000 persones es queda de moment en aquell obscur apartat de minoritàries a l'espera que el boca-orella faci una mica de justícia amb allò que realment es mereix per diverses raons. En primer lloc perquè és valenta en allò que planteja i la forma amb què ho planteja. El dilema de la pena de mort o el dret a la venjança es mostra obertament sense embuts i a la recerca d'un volgut dubte gairebé existencial. Les formes de la cinta són el més interessant amb un ritme i una càmera que aconsegueix una punyent i atractiva inquietud que no et permet ni un descans amb una encertada banda sonora que ho accentua. No sé el nombre de talls d'edició que pot tenir però la feina de muntatge final ha estat d'una perfecció artesanal.
Els dos actors principals compleixen sense escarafalls. Podríem demanar que Urko Olazàval en el seu paper de periodista fes més explícita i creïble la seva transformació però globalment podem considerar les interpretacions com aacceptables.
Et fa pensar, és atrevida, t'enganxa i manté la tensió pròpia d'un bon thriller. No podem demanar gran cosa més per aquesta prometedora primera estrena de Jota Aronak. (6,5/10)

"Detroit": racisme arran de pell

Les dues darreres realitzacions de la directora Kathryn Bigelow  ("La noche más oscura" y "En tierra hostil") m'empenyen a seure a la butaca una mica preocupat per la durada de més de dues hores i la possibilitat d'entrar en algun moment en la fase badall. A la sortida, però, m'adono com la preocupació s'ha convertit en satisfacció després de l'experiència viscuda.
En primer terme cal aclarir que la cinta no vol ser pas una narració neutra al voltant dels fets. I des d'aquest moment no es pot criticar la seva falta de visió històrica contextualitzada i global. La directora ha deixat molt clar que la seva intenció, a més de captar l'atenció, passa per provocar vivències similars a les viscudes en un episodi racista concret dins de les revoltes de Detroit de fa 50 anys. Entenc que el propòsit s'acompleix i tot plegat ens permet gaudir d'una vivència molt física al voltant d'uns personatges reals que van protagonitzar uns fets en els quals l'abús de poder es desboca dins un context adobat per una segregació racista implacable i del tot injusta.
La cinta comença amb una primera part introductòria on se'ns presenta la situació històrica de forma molt breu i es van donant a conèixer els personatges un per un. La part central s'ubica dins el Motel Algiers amb un força que t'impregna d'una tensió i un horror propis d'una pel·lícula de por. A la part final podem veure un desenllaç centrat en el judici als tres policies implicats i l'enorme indignació de la comunitat negra. Tres blocs diferenciats que permeten una barreja d'estils i també de gèneres que van furgant contínuament en la ferida oberta de la indignació i la injustícia tot arribant a un terror claustrofòbic que no et deixa ni respirar.
A més, i com a culminació meritòria, la directora aconsegueix situar-nos davant un mirall ja sigui de forma personal i íntima o de forma col·lectiva per la similitud amb successos recents al voltant d'abusos policials i de caràcter racista. Un mèrit carregat d'un missatge poderós perquè penetra més a través del desassossec que pel costat més racional.
"Detroit" aconseguix arribar a la nostra consciència pel canal de les emocions amb una proposta carregada de dinamisme, contundència i excel·lent realització per mostrar-nos un actes monstruosos, inquietants i rebutjables. (8/10)

"El amante doble": viatge a l'interior de la ment

Entro a la sala impulsat  pels precedents del director; de les seves quatre darreres produccions dues m'han meravellat: "En la casa" i "Frantz". M'enganxo a les crítiques benèvoles i deixo de banda les que no el deixen ben parat.
Surto amb un somriure i agraït pel centenar de minuts que aquest senyor m'ha fet passar. Deixa de banda la ortodòxia i seriositat de "Frantz" i, per compensar, ens delecta amb una mena de thriller psicològic on els límits de la fantasia i la ficció s'esquerden contínuament i, el que és més important, ens xopa d'una actitud juganera i atrevida al voltant de la ment d'un personatge que no acabarem de descobrir fins el final. Actitud que manté amb l'estètica i la barreja de gèneres.
L'argument és ben senzill: la nostra fràgil Chloé assisteix a una teràpia al psiquiatra i s'enamora. A partir d'aquí comença un viatge interior per tal d'acabar descobrint l'impactant i desconcertant d'allò que ens amaga.
L'estètica ens comunica i juga amb nosaltres ja sigui en la mentalitat de cada personatge,  amb l'evolució de la Chloé o amb els jocs de miralls i d'enganys. La barreja de gèneres ens pot arribar a desconcertar en el sentit que no sabem ben bé si estem dins una autèntic enredo laberíntic que hem d'acabar desllorigant o  dins un drama de por i misteris que ens deixarà espantats. Fins i tot hi ha tocs còmics en la figura entranyable de la veïna. Entenc que no ens ha de preocupar i cal que ens deixem portar amb un esperit lúdic per aquest món de fantasia d'una jove que està atrapada entre dos mons binaris que la confonen i desitja alhora mentre anem penetrant en el més profund de la seva psicologia.
Per moments pot semblar que tot plegat és una barreja sense massa sentit on es busca amb excés més l'impacte que la coherència però en la seva globalitat F.Ozon aconsegueix imprimir  un ritme frenètic que ens enganxa i  acompanya en un passeig de vegades inquietant pel món del nostres somnis i fantasies. (7/10)

"Ana, mon amour": la vida en parella per dins

Ana i Toma es coneixen a la universitat i comencen una relació amb tot un seguit d'entrebancs que hauran de superar. Toma ha de cuidar d'Ana en una primera etapa i s'hi aboca amb cos i ànima. Quan l'Ana supera la seva malaltia i es converteix en una persona independent el paper del Toma pren un caire molt diferent.
La pel·lícula desprèn un to intens amb una mirada psicoanalítica que ho aclapara tot. La trama està centrada en el vincles emocionals que s'estableixen en el món de la parella amb tot un seguit de reflexions que s'atansen a una mena de caire naturalista que vol plantejar tota una sèrie d'interrogants des de les confessions a un psicoanalista com a punt aglutinador. Quan l'amor amaga realment una relació de dependència?, els nostres comportament reprodueixen i busquen inexorablement el que hem viscut en l'entorn familiar?, que passa quan el protagonisme canvia de banda?, perquè s'amaguen alguns secrets?. fins a quin punt els traumes marquen la vida en parella? i molts més...
Tot podria semblar excessivament reflexiu i metòdic amb un perill evident de caure en l'avorriment si no fos per uns quants elements que fan de la cinta una agradable sorpresa. En primer lloc els salts en el temps o dins els somnis que t'obliguen a mantenir una atenció constant. En segon lloc la parella d'actors protagonistes que se'n surten amb nota davant la dificultat extrema de moltes de les escenes amb primers plans on l'expressivitat veraç és vital. I finalment, i potser el més important, el treball conjunt i minuciós de direcció, guió i càmera que permet mantenir una energia i una tensió dramàtica aconseguint que les dues hores de metratge no és facin en cap cas excessives.
Més enllà de si ens podem sentir identificats en alguns elements puntuals o si l'univers de Bergman està molt present he pogut gaudir d'una pel·lícula intensa, que et sacseja i que es fonamenta en un treball interpretatiu i de direcció encomiables. (6,5/10)

"Un minuto de gloria": realisme cru amb ironia

Segona part de la trilogia prevista per la parella de directors Kristina Grozeva y Petar Valchanov basada en fets reals a partir de titulars de diari. El nostre protagonista és un solitari i honest guardavia que es troba una bossa amb un milió de levs i el lliura a la policia. Es converteix en heroi mediàtic de la nit al dia amb un rellotge com a obsequi de part d'un "generós"  ministeri. La fatalitat fa que el seu propi rellotge que duu una inscripció del seu pare es perdi i Tsanko intenta recuperar-lo a través de la cap de relacions públiques, una dona obsessionada amb la seva feina i que les persones són eines com part del seu èxit.
"Un minuto de gloria" transmet un to i una atmosfera entre el surrealisme i la sàtira amb un ritme àgil i una càmera que no es queda quieta en cap moment arrodonit amb una edició molt elaborada. Tot i que els escenaris són desangelats, austers i repetitius s'aconsegueix un dinamisme producte d'una direcció i un guió notables.
La intenció alliçonadora és clara però sense caure en la consigna evident. És més, segur que en acabar la sessió les preguntes obertes i els dubtes abundaran més que els missatges tancats. Les situacions es troben entre l'absurd i el patetisme, navegant per una frontera complexa i mantenint una difícil coherència i sentit. Un mèrit que cal destacar perquè tot plegat podria caure fàcilment en l'extravagància sense solta ni volta. De forma encertada es manté un equilibri que permet l'humor sarcàstic dins una situació de denúncia social de corrupció generalitzada que es pot reconèixer perfectament per la seva proximitat. La pregunta inicial sobre si el nostre protagonista és un heroi o un ingenu inadaptat evoluciona fins un magnífic final que ens enfronta a un dilema molt més visceral i cru.
La pel·lícula és un excel·lent drama humà per remoure consciències adormides i insolidàries al voltant d'una societat mediatitzada que de forma intel·ligent ens mostra, sense abandonar mai la ironia, una amargor sense contemplacions. (8/10)
Tall de vídeo de Dias de Cine. Full de ma de Funàtic-Lleida

"La decisión del rey": més enllà del relat històric

Entro a la sala amb la incertesa de caure en una d'aquelles biografies exagerades que no es cansen de repetir les heroïcitats del protagonista. El director Erik Poppe evita la banalitat i aconsegueix anar més enllà. El relat dels fets històrics contrastats es manté amb fidelitat però al mateix temps podrem contemplar una cinta sobre la guerra des de la proximitat emocional i sensorial dels protagonistes en paral·lel a una aproximació als seus perfils psicològics i íntims dels diversos personatges principals a banda del mateix rei.
L'objectiu estratègic d'Alemanya entre 1939/40 era assegurar el subministrament del ferro suec que en un 90 % sortia del port noruec de Narvik. Mentre Dinamarca, davant la impossibilitat de fer front al poderós exèrcit alemany, negocia una rendició que li va permetre una certa autonomia fins l'any 1943, Noruega s'hi enfronta amb l'ajut de l'exèrcit aliat. La via diplomàtica pretenia una abdicació ràpida a través d'una pressió personal al rei el qual sempre va rebutjar posant-se a disposició del govern democràtic i al parlament tot i que ambdós estiguessin desgastats i més propers a evitar víctimes en una guerra oberta. El relat se centra en aquests dies de fugida i frenesí amb el moment clau en la trobada del rei i el que queda del govern amb l'ambaixador alemany.
Encara que l'èmfasi en donar al rei un perfil d'heroïcitat és excessiu s'agraeix molt que es destaquin també els seus patiments personals, el conflicte amb el seu fill o els seus dubtes i pors. La resta de personatges de la cinta es tracten també des de la complexitat, fugint de l'arquetip simplista. En concret destacaria les figures de l'ambaixador alemany obsedit en la seva funció diplomàtica i la d'un jove soldat noruec desubicat i atemorit. La figura del fill també té la seva importància en les converses amb el rei tot i que es vulgui tapar en excés la seva ambigüitat i desig de protagonisme que acaben conformant un personatge amb contradiccions i canvis sobtats sense coherència.
Malgrat que sobra una excessiva exaltació patriòtica i monàrquica el gran encert del director és la combinació d'escenaris i personatges per tal d'aconseguir una fluïdesa i un ritme que culminarà en la tensa trobada diplomàtica alhora que aconsegueix transmetre mínimament l'horror de la guerra. (6/10). Més info: full de mà de Funàtic i tall de vídeo del programa Dias de Cine.

"50 primaveras": comèdia simpàtica i instructiva

Aurora és una dona separada que viu amb la seva filla adolescent,  perd la seva feina i està a punt de  ser àvia. La menopausa incipient, les seves topades en el món laboral i la trobada casual amb un efímer amor de joventut provoquen un trasbals que la porten a revisar i reconduir la seva vida.
Amb aquest plantejament inicial es podria haver caigut molt fàcilment en el tòpic i el clixé més rebregat de pantomima sense substància. La directora Blandine Lenoir evita el desastre sense renunciar a una comèdia dolça i agradable amb la voluntat de divertir-nos alhora que planteja elements transcendents i, fins i tot, subversius amb un to planer i quotidià. Amb situacions que de vegades es tensen en excés se'ns mostren diversos aspectes i canvis d'una agenda vital inexorable que s'afronten amb un humor enginyós que alterna perfectament amb situacions de plorera dramàtica. Potser aquesta alternança es converteix en la qualitat més destacable i que li dona un ritme prou atractiu a la cinta.
L'actriu Agnès Jaoui és el centre de tota la trama , la qual,  amb una interpretació ben travada, s'apodera de l'escena i deixa a la resta de personatges en una funció accessòria tot i que compleixen d'una forma plenament professional. Fins i tot el retrobament amb el seu primer amor de joventut queda en un segon pla pel  seu pes dins el guió. En aquest sentit el títol i el cartell de la pel·lícula no enganyen sinó que ens trobem amb una pel·li centrada en un sol personatge.
Una bona elecció dins una cartellera estiuenca que acostuma a fugir la transcendència però que en aquest cas no cau en l'error d'aparcar les problemàtiques personals tractades amb serenor i un mínim sentit crític. La simpatia i la distracció conjuminades encertadament amb un vitalisme reflexiu. (6/10)

"Big little lies" (TV): superant les aparences

TTres mares coincideixen a l'escola dels seus fills i inicien una amistat  marcada inicialment per la superficialitat. En paral·lel i amb petites dosis  se'ns va presentant un assassinat en l'acte de recaptació de fons per l'escola. La  Jane (una Shailene Woodley encertada) és mare soltera i recent arribada a la ciutat ha d'esforçar-se per tirar endavant. La Celeste (una Nicole Kidman que ja no sorprèn en la seva perfecció) és una advocada que ha deixat la seva feina per fer-se càrrec de la seca família "perfecta". La Madeline (una Reese Witherspoon que aclapara i convenç) és una dona activa i molt sociable, separada i que ha d'afrontar diversos conflictes dins els seu entorn.
Amb la relació de les tres dones i el rerefons intrigant de l 'assassinat es va desenvolupant aquesta minisèrie amb una fluïdesa i una cadència admirables per acabar, com no podia ser d'un altra manera, en l'inquietant desenllaç final. La diversitat que donen les tres protagonistes, les seves particularitat i les relacions que s'estableixen en el marc escolar donen una riquesa i una varietat de conflictes domèstics i realistes que la fan molt propera en tot el seu plantejament malgrat que d'entrada es pot produir un rebuig pel fet de presentar-nos un entorn ostentós i elitista. Podrem trobar la mentida com element interioritzat, l'amistat que va creixen, la solidaritat, la competitiva emulació, el passat que ens persegueix, l'aparença sense límit i el sacrifici pel fills o les reaccions i caràcters d'infants i adolescents.
M'agradaria destacar l'encert en aquest darrer aspecte al tractar de forma ben equilibrada i real, al meu entendre, la complexitat d'un assetjament escolar o la rebel·lia d'una adolescent.
Si a aquest tractament de les temàtiques hi afegim una destacadíssima producció pròpia de la marca HBO, unes interpretacions molt per sobre de la mitjana i una banda sonora evocadora i sentida podem dir que estem davant una minisèrie que no ens decebrà en absolut.(8/10)

"Abracadabra": còctel atrevit i impactant

Em decideixo per la peli de Pablo Berger després de la magnífica impressió de "Blancanieves" tot i les crítiques divergents que llegeixo. Divergència segurament motivada perquè estem davant una obra en la qual es barregen els estils de forma que demanen de l'espectador una actitud desinhibida i accessible al canvi constant. Girs de guió continuats i plens d'excessos que ens situen en un caos sense massa sentit però que aconsegueixen hipnotitzar-nos de forma sublim encara que moltes vegades s'estigui vorejant el ridícul. Estem davant una comèdia surrealista amb una atmosfera castissa i popular amb tocs d'intriga i d'una por extravagant. Una comèdia feta a partir de vides anònimes i perdedors d'extraradi que s'acaba convertint en una faula final plena de força i contingut.
No es fàcil sortir-ne benparat d'aquest aparent desconcert que finalment acaba agafant el sentit i la forma que el director ens vols transmetre. I com ho aconsegueix tot això?. En primer lloc amb la perícia tècnica que ja havia demostrat a "Bancanieves", uns plans i enquadraments perfectament mesurats d'una càmera que busca el cop d'efecte a partir de les emocions dels personatges dins de situacions de vegades ben estrambòtiques. El guió potser peca d'una absència d'enllaços que es compensen amb escreix amb unes escenes poderoses en elles mateixes i en el seu plantejament. Finalment cal destacar les interpretacions de la incombustible Maribel Verdú, d'un Antonio de la Torre encertat i d'un José Mota que no dona la talla en cap moment.
Podem dir que "Abracadabra" confirma l'univers creatiu i sense límits de Berger, amb un atreviment que està a punt de caure en la caricatura i que, malgrat tot,  aconsegueix fer un retrat d'una societat que navega entre el patetisme, la brutalitat, la banalitat i l'estètica cutre però que també és una invitació a agafar les regnes del nostre destí encara que la por t'immobilitzi i la nostàlgia et persegueixi. (7/10).


"Dunkerque": desesperació vivenciada

El cinema està clar que evoluciona des de la visió més externa de tercera persona i d'una narrativa clàssica cap a un cinema d'emocions intenses i el màxim de properes a la realitat viscuda. Christopher Nolan ho aconsegueix amb una línia de ficció discontínua en el temps  però molt ben enllaçada amb diferents punt de vista de la mateixa escena, amb una càmera i una edició ajustadíssimes i amb l'ajut indispensable de la música d'un Hans Zimmer impactant i magnètic. Resulta curiosa la sensació del final de la pel·lícula en la qual la banda sonora esdevé en silenci previ a l'acabament. Un silenci que et deixa orfe d'alguna cosa que t'ha acompanyat durant tot el metratge. Podríem dir sense exagerar que ella sola es converteix amb un protagonista destacat de tot el memorable conjunt.
Estem davant d'una obra singular en la qual es narren un fets prou coneguts de la retirada de la platja de Dunkerque (amb la benvinguda casualitat que en la recent "su mejor història" també són una part de la trama), sense el protagonisme d'un personatge o un grup en concret i amb la pretensió de que tot el pes es traslladi a les angoixes i inquietuds viscudes per terra, mar i aire (també afegiria el foc) d'uns quants personatges amb una realisme proper i intens. En aquest punt potser cal recriminar el fet que no participi cap dona en gairebé tota la trama. Un aspecte que no hauria costat gens tenir en compte.
Cinema de sensacions epidèrmiques, de tensió psicològica que et transporta fins l'angoixa vital i  profunda de cadascun dels protagonistes. El herois ho són gairebé de forma involuntària i abunda la por, les trampes per sobreviure i el campi qui pugui més salvatge. Situacions límit on la voluntat s'escapça fins a desaparèixer.
Surto de la sala amb la impressió d'haver viscut alguna cosa més que un experiència cinematogràfica. Crec que l'impacte s'atansa "perillosament" a tot allò que pot haver percebut un soldat en una episodi com aquest. Des del pànic fins l'alleugeriment, des de l'angoixa fins la covardia més menyspreable, des de la dignitat solidaria fins la mesquina exclusió del diferent, des de la bogeria per haver tocat la mort fins la valentia per afrontar-la... i podria continuar.  En tot cas es deixa molt  clar en tot moment que tu no et el que tria i que podries estar en qualsevol dels dos costats atenent a un instint de supervivència que no te res de racional ni de heroic.
Una cinta que des de l'evocació intensa d'un episodi bèl·lic es converteix, alhora que una experiència angoixant i profunda, en un cant a la pau i la solidaritat. Dir que és imprescindible és quedar-se curt. (9/10)

"Su mejor história": ficcions per a temps difícils

Al Londres de la Segona Guerra Mundial es posa en funcionament un departament de propaganda especialment dirigit a destacar heroïcitats ben triades. Aquests temps de guerra signifiquen una oportunitat per tal que les dones es poguessin incorporar al món laboral i empoderar-se de les seves feines per mèrits propis. Catrin és una d'aquestes dones, la qual,  a partir de la redacció de "xerrameques",  arriba a ser guionista d'una producció destinada a millorar els ànims d'una població intimidada per les bombes. Una oportunitat que no desaprofita encara que hagi de lliurar una autèntica "guerra" amb els seus companys mascles.
La directora Lone Scherfig no em va acabar de fer el pes a "An educations" tot i que sí  que ho va fer el seu to i les seves maneres. Animat per  això i per alguna altra recomanació,  entro a la sala per gaudir d'una producció anglesa fidel als seus estàndards d'equilibri i bon ofici.  La directora és d'origen suec i això li dona una mirada externa que l'ajuda a convertir una història clàssica en una barreja interessant de drama, comèdia, talent i tendresa. Tot és molt previsible dins la línia narrativa però... quina habilitat alhora d'abordar el com es desenvolupa tot plegat!.  Els excessos es desterren encertadament per centrar-nos en el dia a dia d'un grup de personatges que lluiten per uns ideals alhora que intenten que la seva convivència sigui el més agradable possible. I aquí entra en joc l'enginy, la cordialitat i l'actitud juganera de gestos i paraules per tal que l'amargor només aparegui puntualment. I per transmetre tot això, a banda d'un bon guió que ho permet, ens trobem un grup interpretatiu que aconsegueix fer de la subtilesa i el detall una virtut incontestable. Amb una notable Gemma Artenton com a protagonista voldria destacar al veterà incombustible Bill Nighy. Hi ha una llarga escena de plors i consol entre els dos al final de la pel·lícula que es podria posar com a exemple a qualsevol escola dramàtica.
Un altre aspecte que afegeix interès és la visió del món del cinema com una maquinària per crear somnis amb una realitat interna ben característica i peculiar. Una forma ben trobada --amb una escena final commovedora i eloqüent-- per fer-nos arribar un missatge clar al voltant dels límits entre realitat i ficció amb la imperiosa necessitat d'edulcorar una mica la primera amb tot allò que està a les nostres mans molt més enllà de considerar el cinema només com una evasió o una fugida covarda.
Una peculiar british film que es converteix en un apassionat homenatge al món del cinema, a un feminisme sense militància, a l'enginyosa cordialitat en temps amargs i als herois quotidians allunyats de les estridències.(7/10)

"Chavela": estrips de pura vida

Documental que pot servir perfectament per introduir-nos en la figura de la Chavela Vargas o aprofundir en la seva línia vital en cas que ja la coneguem. A partir d'una entrevista inèdita filmada als anys 90' es van presentant de forma cronològica i convencional els diferents episodis de la seva vida des d'una breu i desafortunada infància a la natal de Costa Rica, els seus inicis a un Mèxic glamurós, la seva tendència a acabar-se sempre tota la botella ja sigui d'enamorament o de Tequila i, finalment, la caiguda i resurrecció de l'abisme en el qual l'havia abocat l'addicció a l'alcohol.
Una biografia cantada i viscuda amb la intensitat d'una ànima adolorida i indòmita. Entrevistes de personatges que la van conèixer, imatges i, com no podia ser d'un altra manera, bocins de cançons que no et poden deixar mai indiferent per la seva profunda commoció. A cada interpretació hi deixa la pell i et convenç amb contundència de que tot el que expressa la lletra ella ho ha viscut amb intensitat. Lletres de ranxeres que es converteixen en himnes a la desolació, a la solitud o al desengany.
La cinta manté un to que va a la recerca d'un relat biogràfic sobre la persona sense aprofitar-se de forma sensacionalista de les seves extravagàncies i excessos. Encerten les directores en mostrar-nos més a les persones més properes que ens destaparan un costat molt més íntim, indòmit i vulnerable per aconseguir dibuixar tots els perfils més amagats i difusos de la Chavela.
El resultat final és un admirable retrat d'una lluitadora, una persona que cantava i vivia sense embuts ni mesura, d'una artista amb un reconeixement molt posposat que va saber reviure sobre les cendres i que ens ha deixat un repertori de cançons memorables. Un retrat fet des de l'admiració i el reconeixement sense caure mai en l'adulació excessiva. Un retrat necessari per a un personatge únic. (7/10)