"The square": dilemes punyents

Si entres a una exposició i et donen a triar entre la porta dreta si confies amb la gent o la porta esquerra si no ho fas segurament te'n aniràs per la dreta. Si a continuació et diuen que deixis la teva cartera i el mòbil al terra a la vista de tothom potser dubtaries molt o directament no ho faries. "The square" va d'això; valors propis de la modernitat i de les societats benestants occidentals on sembla que estiguin plenament acceptats però que a l'hora de la veritat i de la pràctica quotidiana l'edifici trontolla de forma alarmant.
El nostre protagonista és conservador d'un prestigiós museu d'art contemporani que està a punt d'inaugurar una exposició sobre l'altruisme i els valors socials que cal preservar. Christian és una persona equilibrada, feliçment separat amb dos fills i que, aparentment, practica la solidaritat (te un cotxe elèctric, dona almoina al necessitats,...). Les coses s'enreden de forma inquietant a partir del robatori del seu mòbil i de la provocadora campanya publicitària de l'exposició que està a punt d'inaugurar-se.
El director Ruben Östlund ja va iniciar aquest camí a la interessant "Fuerza major" on posava al centre de la trama els valors familiars. Ara amplia el focus als valors socials més acceptats i gairebé indiscutibles. La fraternitat  i el respecte de la llibertat dels altres s'ubiquen dins escenes d'un humor hilarant per mostrar la hipocresia i el cinisme d'un entorn social ofegat per les aparences en lloc de dur a la pràctica real tot allò que tant presumeix defensar. Conductes esperpèntiques portades fins a límits d'un absurd que ens copeja el ventre perquè ens insinua directament si nosaltres mateixos actuaríem o hem actuat igual. Una insinuació que angoixa i si no ho fa el problema seria molt pitjor. Situacions enginyoses que es van succeint sense massa lògica dramàtica i s'allarguen en excés per deixar ben clar el seu patetisme. A més a més, el nostre personatge principal acaba, malgrat el final que l'humanitza, amb un perfil excessivament pla i senzill. Dels secundaris també ens queda la mateixa impressió.
Pel·lícula que, malgrat les mancances apuntades,  aconsegueix el propòsit de llençar uns quants míssils a les línies de flotació de tota una sèrie de valors socials embolicats en el cel·lofana daurada d'un fariseisme que viu en un món on preval més la façana que l'exercici real d'uns ideals socials més necessaris que mai (6,5/10)

"El tercer asesinato": quina és la veritat?

M'animo a entrar a la sala recordant el bons moments que m'ha fet passar el director Hirokazu Koreeda amb una entranyable "Kiseki" i unes destacades "Da tal padre tal hijo", "Nuestra hermana pequeña" i "Después de la tormenta". El director abandona definitivament l'àmbit familiar i les seves xarxes de relacions per delectar-nos amb una intriga judicial digna i que no deixa indiferent.
El dilema és profund i directe. En un judici es tracta de buscar la veritat absoluta al preu que sigui o simplement se'n vol trobar una de parcial que ens serveixi per dirimir la culpabilitat i per continuar en un equilibri inestable permanent amb les consciències ben tranquil·les?.
A un conegut advocat li toca un judici aparentment molt senzill. Misumi és un assassí reincident que accepta la culpabilitat i totes les proves apunten en aquesta direcció. A mida que es van investigant l'entorn i el passat del presumpte culpable es va descobrint que hi ha aspectes ocults que poden decantar la sentència i evitar la pena de mort.
Amb un ritme i un guió ben lligats van apareixent nous aspectes de la investigació que li donen complexitat i enreden allò que havia de ser una trama lineal i clara. La pregunta del títol s'acaba convertint en una autèntica obsessió per tal d'arribar a un final que tampoc és aclaridor del tot. En aquest fet rau la grandesa de la pel·lícula: la veritat acaba sent una mica aquella que volem que sigui evitant moltes vegades el que seria un mal irreparable en el cas que ens enfrontéssim a la forma més despullada.
Cinema impecable i elegant que s'acompanya d'unes interpretacions perfectes que mantenen un nivell notable durant les dues hores llargues de metratge. Escenes que podrien convertir-se en soporíferes ens enganxen per la seva composició, la seva fotografia i uns moviments de càmera suaus i estudiadíssims. Cinema d'un director expert que està definint un estil propi de forma impecable. Cinema pausat i sense estridències innecessàries, centrat en tot moment en la trama i els personatges mostrant-nos una riquíssima complexitat carregada de matisos. Cinema que pregunta en lloc d'intentar mostrar un únic perfil d'una veritat polièdrica. Cinema a la recerca de dilemes existencials universals i que agraïm per l'oportunitat que ens dona de participar-hi evitant en tot moment l'alliçonament castrador. (7/10)

"En cuerpo y alma": somnis, solitud i amor

Maria i Endre treballen en un escorxador de vedells. Ella acaba d'arribar per fer de supervisora. És metòdica i gens sociable. Ell és el cap de personal amb una maduresa vital plena d'experiència i fracassos. Ell té un braç totalment paralitzat i ella té una variant del que sembla síndrome d'Asperger. Tots dos viuen sols, estan literalment connectats pels seus somnis i ho descobreixen casualment amb la visita d'una psicòloga a l'empresa. A partir d'aquesta situació realment sorprenent la seva vida prendrà un rumb que els convidarà a aprofitar aquesta fascinant coincidència.
"Una història d'amor com qualsevol" podreu pensar de primeres. "Dues ànimes perdudes que connecten d'una forma més o menys estrafolària i llestos". Efectivament es podria haver convertit en un producte insuls i tòpic si no fos pel mestratge i la forma amb la qual se'ns presenta tot això.
D'entrada tot succeeix en un entorn on preval la raó mecanicista i higienista. Un escorxador on tot està perfectament dissenyat per assistir a la mort animal i el seu esquarterament. Cossos sangonents que donen feina a un conjunt de persones que ens van mostrant el més profund de la seva ànima. Acompanyant la trama principal en la qual es barregen de forma genial la insulsa vida diària del dos protagonistes amb les seus somnis connectats i lluminosos se'ns presenten també les cares fosques i amagades de l'hipòcrita, el corrupte (a tot arreu hi ha un corrupte!) o el fatxenda. Ningú és el que aparenta. O dit d'un altra forma: tothom amaga un altra realitat darrera un estereotip.
Els nostres dos protagonistes han de lluitar "per tal que els seus somnis es facin realitat" i literalment deixin de somiar. Davant una realitat asèptica i mancada de màgica fascinació emergeixen dos personatges que connecten malgrat estiguin situats al límit de la tragèdia i la soledat malaltissa.
La sobrietat de les imatges i els diàlegs contrasten amb l'aparició amb esforç i patiment d'un amor que no es pot ignorar de cap de les maneres. Un contrast que por semblar fins i tot gèlid però que aconsegueix capturar moments i experiències realment fascinants quant s'arriba a donar sentit a tot plegat. Realisme màgic d'un cinema carregat d'un romanticisme fantasiós que connecta amb l'univers emotiu de l'espectador. Bé, en el meu cas ha estat així i ho vaig gaudir intensament. Digueu-me babau si voleu. (7/10)

¡Lumiere! comienza la aventura: homenatge als pioners

Si a algun amant de l'esport, que va aparèixer en paral·lel al cinematògraf, li dieu que pot anar a un estadi a contemplar el primer partir de futbol de la història o al primer Tour de França segur que s'hi abocaria amb delit. Doncs estem en el mateix cas pels afeccionats al cinema. A "¡Lumiere! comienza la aventura" és fa una selecció de 114 pel·lícules del dos germans sobre un total de més de 1400 que van rodar ara ja fa més de 120 anys.
Thierry Frémaux, director de l'Institut Lumiere de Lyon i delegat general del Festival de Cannes, fa la selecció i posa la veu d'un documental de formes totalment ortodoxes dividit en parts temàtiques que li donen una mínima coherència a falta de trama.
Els comentaris desprenen una admiració raonada per cadascuna de les pel·lícules de 50 segons, la tècnica del moment no permetia més, que es van mostrant per deixar en evidència que els germans Lumiere, a més de ser els inventors del aparell, eren uns excel·lents directors que van arribar a dominar l'enquadrament, la tensió dramàtica o la situació de la càmera. Uns artistes amb totes les lletres, vaja.
La qualitat del material que es mostra després d'una acurada restauració de cadascuna de les cintes ens permetrà comprovar el mèrit d'una tasca innovadora que s'acabaria convertint en un dels fenòmens socials més importants del segle XX i en el que anomenem merescudament setè art.
No estem davant d'una pel·lícula, estem davant d'un homenatge als pioners que van tenir l'atreviment i el mestratge per tal que la màgia del cinema es possés en marxa. Feu-vos el regal d'anar a veure aquest document i aprofiteu per mostrar un sentit agraïment. (8/10)

"El último traje": memòria íntima, memòria històrica

Abraham és un home de 88 anys, viu a Buenos Aires i vol aprofitar la que serà, potser, la seva darrera oportunitat de fer les paus amb un passat que ha negat tota la vida darrera una porta blindada. Obrir aquesta porta el farà viatjar sol fins a Polònia i el farà créixer com a persona per tal d'enfrontar-se cara a cara amb una pàgina essencial de la seva vida.
Podem dir sense embuts que l'actor Miguel Àngel Solà es converteix en l'essència de la pel·lícula, captura la càmera amb una naturalitat innata i matisa cadascun dels moment de forma fidel i expressiva. La breu aparició d'una Àngela Molina esplèndida li donarà un toc humorístic i extravagant que es converteix en un encertat contrapunt a un dramatisme esquitxat de moments irònics.
No costa gaire enganxar-se a l'Abraham en el seu viatge vital cap un retrobament que sempre funciona amb una força emotiva que et sorprèn encara que utilitzi tots els tòpics que anticipen el final. Malgrat que no estem davant d'un padrí venerable i assequible sinó que, més aviat, es tracta d' un vell ressentit i rondinaire; així i tot el personatge és encara  més real i proper. Un viatge ple desbarrades i ensopegades que haurà de superar com si estiguéssim en una gimcana de reptes que ens van mostrant altres personatges que en cap cas queden prou perfilats i aprofundits. Uns personatges desaprofitats que podrien donar un altra dimensió a la cinta.
"El último traje" ens complaurà per la seva capacitat de commoure a partir d'una senzillesa carregada de sinceritat al voltant d'un personatge proper i creïble. (6/10)

"Handia": la fraternitat feta conte

Al Martín se'l emporten d'un caseriu Guipuscoà per lluitar a una de les guerres Carlistes del segle XIX. Quan torna al cap de tres anys es troba que el seu germà Joaquín no ha parat de créixer fins al punt d' arribar a ser un autèntic gegant. A partir d'aquest moment tots dos junts es convertiran gairebé en un mateix personatge i viatjaran amb l'ambició de fer diners mostrant aquesta singularitat per tot el món.
Es tracta d'un relat basat en fets reals que transmet poètica i emoció a la vegada i que ens atansa a un viatge interior dels dos germans amb el corresponent retorn a les arrels que els van veure néixer. Aquest viatge ens permetrà comprovar la creació d'un mite, l'adaptació  dels desitjos personals a unes circumstàncies en canvi permanent i la fraternitat com a valor etern de refugi.
En un to molt proper al conte amb un narrador en veu en off se'ns va presentant la vida d'aquests dos germans com un encadenament de fets, de vegades inconnexos, que posaran a prova la unió de dues personalitats oposades i complementàries alhora.
Destaca per sobre de tot l'ambientació i l'atmosfera intimista aconseguida amb un treball tècnic remarcable que expressa perfectament el dolor i la tristesa dels dos protagonistes dibuixant també els neguits d'una època convulsa que anticipava perfectament l'acceleració posterior de la modernitat.
De ritme irregular, "Handia" ens permet gaudir d'una faula tractada amb una delicadesa intensa que ens apropa a la creació d'un mite des d'una crua realitat. (6,5/10)

"Una mujer fantástica": i la pel·lícula també

Orlando i  Marina mantenen una relació que volen estabilitzar. Ella és transsexual i és vint anys més jove que ell. Orlando és el pare d'una  família benestant, separat, el qual s'acaba morint d'un infart en companyia de la Marina. Mentre ella està de dol acomiadant-se del seu estimat xocarà frontalment amb el rebuig de la família i de la societat en general.
Pel·lícula d'un personatge que s'aferra a la seva identitat amb una serenor i una fermesa que li dona la voluntat de considerar-se una persona més que no pot ser menystinguda per la seva forma d'estimar o constituir-se en parella. Daniela Vega en el paper protagonista captura la càmera i a tots els espectadors amb una interpretació magistral mentre manté un diàleg ple de silencis i expressivitat.
El director S. Leilo afirma en una entrevista que la seva intenció és plantejar preguntes abans que donar respostes i efectivament ho aconsegueix amb una empatia sincera cap el personatge, els seus patiments interns, les seves obsessives mirades als miralls deformats i el seu particular viatge de comiat fantasiós i ple de emotivitat. L'amor, el dolor i la dignitat en un mateix paquet plantejats més com un camí que com una finalitat en ella mateixa. Un camí personal i únic que s'ha de viure i experimentar encara que els convencionalismes i el rebuig social et maltractin injustament.
Una pel·lícula que planteja una intriga inicial però que no és un thriller, podria ser un drama però està carregada de vitalitat. Una obra que es converteix en una mirada neta i profunda cap a una persona que lluita fermament per ser ella mateixa. Així de simple i així de contundent. (7/10)
)

"Blade runner 2049": digna i impactant

Vagi per endavant que la primera "Blade Runner" és una peli de matrícula d'honor. És normal que en 35 anys ningú s'hagi atrevit a fer una seqüela perquè el llistó era gairebé insuperable.
Denis Villenueve (amb les destacades "La llegada" i "Prisoners") se'n surt amb una valentia prèvia reconeguda i amb un resultat final carregat d'elegància i marca pròpia. El repte no era fàcil per la sistemàtica comparativa que de forma inevitable havia de suportar.
Anem a pams. El guió i la trama tenen la seva part sorpressiva però tampoc estem davant diàlegs enginyosos o complexes. No hi ha en cap moment enigmes indesxifrables que ens facin ballar el cap. Amb personatges que parlen més a través dels silencis i actituds que amb la conversa es va desllorigant tot l'entramat sense subterfugis ni enganys. La intenció va més dirigida a mostrar ambientacions denses i opressives en un futur distòpic al mateix temps que, de forma ben suggerida, se'ns van presentant aquelles preguntes existencials al voltant dels records, allò que ens diferencia com humans d'uns androides que estan fabricats i no pas nascuts, la consciència de finitud o la complexitat de les emocions. Una intenció que s'aconsegueix amb escreix i que supera amb nota l'obstacle de tenir una durada desmesurada. Efectivament, en algun moment sembla que s'encalla tot, però sempre ens surt a socórrer una fotografia esplèndida en uns entorns enigmàtics i plens de detalls que, a més, es configuren com un univers particular fugin d'una estricta imitació de la primera part.
De totes formes he trobat a faltar l'atreviment i la capacitat de seducció dels personatges secundaris a més de la música singular de Vangelis sense desmerèixer un Hans Zimmer que, quan apareix, compleix perfectament la funció de inquietar poderosament.
Davant la pregunta si es necessari veure la primera part per tothom que encara no ho hagi fet la resposta és un si contundent en el cas que vulguem gaudir de tots els miralls i homenatges que podrem trobar a la peli que ens ocupa.
Dues hores i quaranta minuts que mereixen passar per taquilla per deixar-nos inundar d'un cinema meritori per la seva espectacularitat, la seva capacitat de transmetre transcendència sense aclaparar malgrat que la lluita per superar l'original ja estigués perduda d'entrada. (8,5/10)

"Una guerra": i molts dilemes

Mentre el comandant Pedersen dirigeix un grup de soldats en una zona aïllada d'Afganistan  es veuen atrapats per un atac talibà. Les decisions que pren són qüestionades pels seus superiors i això fa que el portin a judici. El seu futur com a pare de família amb tres nens està a la corda fluixa.
D'entrada, cal agrair el tractament que es fa d'un conflicte personal a partir de decisions en combat, les quals,  més enllà de la responsabilitat, cal valorar junt amb altres coses i posar-ho tot en context. Un discurs on no hi té cabuda en cap moment la dicotomia simplista de bons-dolents o veritat-mentida. Tot va adreçat a entendre a una persona,  la qual,  en el marc d'una professionalitat inqüestionable es veu immersa en dilemes que ha de resoldre amb una pressió i una velocitat desmesurades. El gran encert de tot plegat és que no es pretén jutjar en cap moment. Se'ns mostra amb un equilibri i una perícia encomiables les tensions i estats d'ànims d'un soldat que s'ha de moure hàbilment entre el ferris protocols d'intervenció, un voluntarisme humanitari temerari, la protecció vital del seu grup i l'enyor evident de la seva família.
Una primera part plena d'acció trepidant i tensió personal intensa i ben lligada dona pas a una segona que manté l'estructura estàndard d'un drama judicial amb l'exposició de tots els fets que provoquen un altre conflicte familiar per tal de donar una sortida acceptable a tot plegat. Actes que no tenen res a veure amb l'heroisme. Més aviat tot es presenta com una forma d'assumir un fracàs evitant danys col·laterals que incrementin el dolor.
La narració és austera, sense música, amb la càmera inquieta a l'espatlla, plena de silencis introspectius que en cap moment ens permet abandonar al nostre personatge imperfecte i enfangat personalment per una guerra a l'altre cap de món que respon a litigis globals qüestionables i llunyans. (7.5/10)

"Ira": sobre la justícia i la venjança

En format de fals documental se'ns presenta un thriller a la recerca d'una venjança de la mà d'un pare que ha vist com l'assassí del seu fill es queda sense condemna. La pregunta que se'ns planteja en la mateixa pàgina web és un dilema difícil de resoldre: "mataries l' assassí del teu fill?". L'antiga i salvatge llei del Talió presentada a partir d'un pare trencat i sense cap més projecte a la seva vida. La col·laboració d'un periodista a mode de fedatari serà l'altra pota que suporta tot l'entramat.
Tot i que de bon principi sembla un documental, ben aviat te n'adones que tot girarà al voltant de la preparació d'una obsessió que anirà subjugant al mateix periodista fins arribar a un desenllaç colpidor i ben resolt.
Pel·lícula que ja es troba a la venda en DVD i que no han visualitzat més de 4000 persones es queda de moment en aquell obscur apartat de minoritàries a l'espera que el boca-orella faci una mica de justícia amb allò que realment es mereix per diverses raons. En primer lloc perquè és valenta en allò que planteja i la forma amb què ho planteja. El dilema de la pena de mort o el dret a la venjança es mostra obertament sense embuts i a la recerca d'un volgut dubte gairebé existencial. Les formes de la cinta són el més interessant amb un ritme i una càmera que aconsegueix una punyent i atractiva inquietud que no et permet ni un descans amb una encertada banda sonora que ho accentua. No sé el nombre de talls d'edició que pot tenir però la feina de muntatge final ha estat d'una perfecció artesanal.
Els dos actors principals compleixen sense escarafalls. Podríem demanar que Urko Olazàval en el seu paper de periodista fes més explícita i creïble la seva transformació però globalment podem considerar les interpretacions com aacceptables.
Et fa pensar, és atrevida, t'enganxa i manté la tensió pròpia d'un bon thriller. No podem demanar gran cosa més per aquesta prometedora primera estrena de Jota Aronak. (6,5/10)

"Detroit": racisme arran de pell

Les dues darreres realitzacions de la directora Kathryn Bigelow  ("La noche más oscura" y "En tierra hostil") m'empenyen a seure a la butaca una mica preocupat per la durada de més de dues hores i la possibilitat d'entrar en algun moment en la fase badall. A la sortida, però, m'adono com la preocupació s'ha convertit en satisfacció després de l'experiència viscuda.
En primer terme cal aclarir que la cinta no vol ser pas una narració neutra al voltant dels fets. I des d'aquest moment no es pot criticar la seva falta de visió històrica contextualitzada i global. La directora ha deixat molt clar que la seva intenció, a més de captar l'atenció, passa per provocar vivències similars a les viscudes en un episodi racista concret dins de les revoltes de Detroit de fa 50 anys. Entenc que el propòsit s'acompleix i tot plegat ens permet gaudir d'una vivència molt física al voltant d'uns personatges reals que van protagonitzar uns fets en els quals l'abús de poder es desboca dins un context adobat per una segregació racista implacable i del tot injusta.
La cinta comença amb una primera part introductòria on se'ns presenta la situació històrica de forma molt breu i es van donant a conèixer els personatges un per un. La part central s'ubica dins el Motel Algiers amb un força que t'impregna d'una tensió i un horror propis d'una pel·lícula de por. A la part final podem veure un desenllaç centrat en el judici als tres policies implicats i l'enorme indignació de la comunitat negra. Tres blocs diferenciats que permeten una barreja d'estils i també de gèneres que van furgant contínuament en la ferida oberta de la indignació i la injustícia tot arribant a un terror claustrofòbic que no et deixa ni respirar.
A més, i com a culminació meritòria, la directora aconsegueix situar-nos davant un mirall ja sigui de forma personal i íntima o de forma col·lectiva per la similitud amb successos recents al voltant d'abusos policials i de caràcter racista. Un mèrit carregat d'un missatge poderós perquè penetra més a través del desassossec que pel costat més racional.
"Detroit" aconseguix arribar a la nostra consciència pel canal de les emocions amb una proposta carregada de dinamisme, contundència i excel·lent realització per mostrar-nos un actes monstruosos, inquietants i rebutjables. (8/10)

"El amante doble": viatge a l'interior de la ment

Entro a la sala impulsat  pels precedents del director; de les seves quatre darreres produccions dues m'han meravellat: "En la casa" i "Frantz". M'enganxo a les crítiques benèvoles i deixo de banda les que no el deixen ben parat.
Surto amb un somriure i agraït pel centenar de minuts que aquest senyor m'ha fet passar. Deixa de banda la ortodòxia i seriositat de "Frantz" i, per compensar, ens delecta amb una mena de thriller psicològic on els límits de la fantasia i la ficció s'esquerden contínuament i, el que és més important, ens xopa d'una actitud juganera i atrevida al voltant de la ment d'un personatge que no acabarem de descobrir fins el final. Actitud que manté amb l'estètica i la barreja de gèneres.
L'argument és ben senzill: la nostra fràgil Chloé assisteix a una teràpia al psiquiatra i s'enamora. A partir d'aquí comença un viatge interior per tal d'acabar descobrint l'impactant i desconcertant d'allò que ens amaga.
L'estètica ens comunica i juga amb nosaltres ja sigui en la mentalitat de cada personatge,  amb l'evolució de la Chloé o amb els jocs de miralls i d'enganys. La barreja de gèneres ens pot arribar a desconcertar en el sentit que no sabem ben bé si estem dins una autèntic enredo laberíntic que hem d'acabar desllorigant o  dins un drama de por i misteris que ens deixarà espantats. Fins i tot hi ha tocs còmics en la figura entranyable de la veïna. Entenc que no ens ha de preocupar i cal que ens deixem portar amb un esperit lúdic per aquest món de fantasia d'una jove que està atrapada entre dos mons binaris que la confonen i desitja alhora mentre anem penetrant en el més profund de la seva psicologia.
Per moments pot semblar que tot plegat és una barreja sense massa sentit on es busca amb excés més l'impacte que la coherència però en la seva globalitat F.Ozon aconsegueix imprimir  un ritme frenètic que ens enganxa i  acompanya en un passeig de vegades inquietant pel món del nostres somnis i fantasies. (7/10)

"Ana, mon amour": la vida en parella per dins

Ana i Toma es coneixen a la universitat i comencen una relació amb tot un seguit d'entrebancs que hauran de superar. Toma ha de cuidar d'Ana en una primera etapa i s'hi aboca amb cos i ànima. Quan l'Ana supera la seva malaltia i es converteix en una persona independent el paper del Toma pren un caire molt diferent.
La pel·lícula desprèn un to intens amb una mirada psicoanalítica que ho aclapara tot. La trama està centrada en el vincles emocionals que s'estableixen en el món de la parella amb tot un seguit de reflexions que s'atansen a una mena de caire naturalista que vol plantejar tota una sèrie d'interrogants des de les confessions a un psicoanalista com a punt aglutinador. Quan l'amor amaga realment una relació de dependència?, els nostres comportament reprodueixen i busquen inexorablement el que hem viscut en l'entorn familiar?, que passa quan el protagonisme canvia de banda?, perquè s'amaguen alguns secrets?. fins a quin punt els traumes marquen la vida en parella? i molts més...
Tot podria semblar excessivament reflexiu i metòdic amb un perill evident de caure en l'avorriment si no fos per uns quants elements que fan de la cinta una agradable sorpresa. En primer lloc els salts en el temps o dins els somnis que t'obliguen a mantenir una atenció constant. En segon lloc la parella d'actors protagonistes que se'n surten amb nota davant la dificultat extrema de moltes de les escenes amb primers plans on l'expressivitat veraç és vital. I finalment, i potser el més important, el treball conjunt i minuciós de direcció, guió i càmera que permet mantenir una energia i una tensió dramàtica aconseguint que les dues hores de metratge no és facin en cap cas excessives.
Més enllà de si ens podem sentir identificats en alguns elements puntuals o si l'univers de Bergman està molt present he pogut gaudir d'una pel·lícula intensa, que et sacseja i que es fonamenta en un treball interpretatiu i de direcció encomiables. (6,5/10)

"Un minuto de gloria": realisme cru amb ironia

Segona part de la trilogia prevista per la parella de directors Kristina Grozeva y Petar Valchanov basada en fets reals a partir de titulars de diari. El nostre protagonista és un solitari i honest guardavia que es troba una bossa amb un milió de levs i el lliura a la policia. Es converteix en heroi mediàtic de la nit al dia amb un rellotge com a obsequi de part d'un "generós"  ministeri. La fatalitat fa que el seu propi rellotge que duu una inscripció del seu pare es perdi i Tsanko intenta recuperar-lo a través de la cap de relacions públiques, una dona obsessionada amb la seva feina i que les persones són eines com part del seu èxit.
"Un minuto de gloria" transmet un to i una atmosfera entre el surrealisme i la sàtira amb un ritme àgil i una càmera que no es queda quieta en cap moment arrodonit amb una edició molt elaborada. Tot i que els escenaris són desangelats, austers i repetitius s'aconsegueix un dinamisme producte d'una direcció i un guió notables.
La intenció alliçonadora és clara però sense caure en la consigna evident. És més, segur que en acabar la sessió les preguntes obertes i els dubtes abundaran més que els missatges tancats. Les situacions es troben entre l'absurd i el patetisme, navegant per una frontera complexa i mantenint una difícil coherència i sentit. Un mèrit que cal destacar perquè tot plegat podria caure fàcilment en l'extravagància sense solta ni volta. De forma encertada es manté un equilibri que permet l'humor sarcàstic dins una situació de denúncia social de corrupció generalitzada que es pot reconèixer perfectament per la seva proximitat. La pregunta inicial sobre si el nostre protagonista és un heroi o un ingenu inadaptat evoluciona fins un magnífic final que ens enfronta a un dilema molt més visceral i cru.
La pel·lícula és un excel·lent drama humà per remoure consciències adormides i insolidàries al voltant d'una societat mediatitzada que de forma intel·ligent ens mostra, sense abandonar mai la ironia, una amargor sense contemplacions. (8/10)
Tall de vídeo de Dias de Cine. Full de ma de Funàtic-Lleida

"La decisión del rey": més enllà del relat històric

Entro a la sala amb la incertesa de caure en una d'aquelles biografies exagerades que no es cansen de repetir les heroïcitats del protagonista. El director Erik Poppe evita la banalitat i aconsegueix anar més enllà. El relat dels fets històrics contrastats es manté amb fidelitat però al mateix temps podrem contemplar una cinta sobre la guerra des de la proximitat emocional i sensorial dels protagonistes en paral·lel a una aproximació als seus perfils psicològics i íntims dels diversos personatges principals a banda del mateix rei.
L'objectiu estratègic d'Alemanya entre 1939/40 era assegurar el subministrament del ferro suec que en un 90 % sortia del port noruec de Narvik. Mentre Dinamarca, davant la impossibilitat de fer front al poderós exèrcit alemany, negocia una rendició que li va permetre una certa autonomia fins l'any 1943, Noruega s'hi enfronta amb l'ajut de l'exèrcit aliat. La via diplomàtica pretenia una abdicació ràpida a través d'una pressió personal al rei el qual sempre va rebutjar posant-se a disposició del govern democràtic i al parlament tot i que ambdós estiguessin desgastats i més propers a evitar víctimes en una guerra oberta. El relat se centra en aquests dies de fugida i frenesí amb el moment clau en la trobada del rei i el que queda del govern amb l'ambaixador alemany.
Encara que l'èmfasi en donar al rei un perfil d'heroïcitat és excessiu s'agraeix molt que es destaquin també els seus patiments personals, el conflicte amb el seu fill o els seus dubtes i pors. La resta de personatges de la cinta es tracten també des de la complexitat, fugint de l'arquetip simplista. En concret destacaria les figures de l'ambaixador alemany obsedit en la seva funció diplomàtica i la d'un jove soldat noruec desubicat i atemorit. La figura del fill també té la seva importància en les converses amb el rei tot i que es vulgui tapar en excés la seva ambigüitat i desig de protagonisme que acaben conformant un personatge amb contradiccions i canvis sobtats sense coherència.
Malgrat que sobra una excessiva exaltació patriòtica i monàrquica el gran encert del director és la combinació d'escenaris i personatges per tal d'aconseguir una fluïdesa i un ritme que culminarà en la tensa trobada diplomàtica alhora que aconsegueix transmetre mínimament l'horror de la guerra. (6/10). Més info: full de mà de Funàtic i tall de vídeo del programa Dias de Cine.